FINAL DE LÍNIA
De petit vivia a Horta, que aleshores era final de la línia V del metro, i de vegades l’agafàvem, amb la mama, per anar cap al centre. De tornada vèiem passar les estacions, una rere l’altra: Maragall, Virrei Amat, Vilapicina, fins que arribàvem a Horta, i la mama em deia “venga, nene, bajamos, que ya no hay más estaciones”, amb aquell accent tan maco que tenia.
Però jo em quedava estranyat: si no hi havia més estacions, per què el metro no feia enrere? Cap a on portava aquella boca negra i sinistra que s’empassava els vagons un a un, fins que desapareixien? La resposta de la mama feia el meu desconcert més gran encara: “El tren se va a las cocheras, y luego vuelve”. Què era això de les cotxeres? Si el metro és com un tren, què hi té a veure amb els cotxes? I arribava a la conclusió que la meva mama m’estava enredant: potser m’amagava, protectora, algun secret esglaiador que la meva ment d’infant no podria suportar, de tan espantós com era. I, en la meva imaginació esbojarrada, aquell túnel misteriós es feia cada cop més i més llarg, com si portés cap al centre de la Terra o es submergís en un forat de cuc, cap a un altre univers o una dimensió paral·lela, sense que mai no arribés la fi del seu viatge abominable.
Anys més tard vaig anar a la Universitat, i el metro esdevingué per a mi, gairebé, com una segona casa. Cada dia havia de travessar la ciutat d'un extrem a l'altre, des de l'antiga vila pagesa d’Horta, convertida en barriada popular i obrera, fins al molt senyorial i distant barri de Pedralbes: en total, tres quarts d'hora d'anada i tres més de tornada, una hora i mitja diària al metro. I, per fer-m’ho més lleuger, hi anava sempre llegint, per aprofitar el viatge. Però no llegia els llibres de la Facultat, que em feien venir ganes de badallar i de quedar-m´hi adormit a sobre, sinó novel·les i llibres de contes dels meus autors preferits: Borges, Cortázar, Poe, Calders, Pedrolo... El metro, de simple mitjà de transport, va esdevenir per a mi una sotraguejant i acollidora sala de lectura.
Fins que un dia, de cop i volta, hi vaig reviure els malsons de la infantesa. Tan embadalit anava amb el meu llibre que no me'n vaig adonar que arribàvem a l'estació fins que vaig veure passar, com una exhalació, el rètol d’Horta, un segon abans d’entrar un altre cop al túnel. Em vaig aixecar d'un salt, però no hi havia res a fer: el tren se n'anava a cotxeres.
Em va envair l'angoixa; el túnel, de sobte, era un forat insà, ominós i amenaçador perforat per monstruosos cucs alienígenes, com el de Lovecraft a Les Muntanyes de la Bogeria. I em vaig posar a fer cops a les finestres com un boig, demanant socors, sense que ningú acudís a ajudar-me. Fins que el tren arribà a cotxeres, hi romangué uns instants i va tornar a fer marxa enrere. Només un empleat havia vist el meu lamentable espectacle, i em mirava amb recança.
Ara Horta ja no és final de línia. La línia V l'han allargada fins a Vall d’Hebron, i l’agafem quan hem d’anar a cal metge. Jo avui l'agafo amb tristesa perquè hi vaig a veure la meva mare. La tenen allà, a l’hospital, envoltada de cables, com un astronauta que hagués d’anar a la lluna; ella també és a punt d’encetar un llarg viatge. Aviat entrarà en un túnel per on passa tothom, tard o d'hora. Arriba a final de línia i no baixa del tren, sinó que s'endinsa en la foscor, i ens la mirem impotents des de l'andana.
Diuen que es veu llum al final del túnel. Però ningú no sap què hi ha a l’altra banda.