La Bordeta
Catacrec, catacrec… en Pere afinava l’orella.
- Vine, Joana, vine! Ho sents?, mira, ja tornen a tremolar les finestres, ho veus?
- Va ,avi, no és res, t’ho imagines, jo no sento res.
- Si, sí, seu aquí, als peus del llit – en Pere li agafava la mà a la seva neta perquè no marxés – Veus? Ja tornen a tremolar, ara sentirem el xiulet.
- No avi, ja no som a la Bordeta, ja fa anys que no vius al barri, estigues tranquil – la Joana intentava calmar en Pere.
Ja feia temps que en Pere vivia en el seu món, per ell encara habitava al barri on els seus pares havien llogat un piset quan varen arribar a Barcelona. En aquell temps l’estació de la Bordeta funcionava, era una estació en superfície. Es passava hores mirant per la finestra, tan bon punt sentia tremolar la cristalleria dels diumenges que la seva mare exhibia amb cura a l’aparadora del menjador, corria a treure el cap per veure el Metro arribant a l’estació. Si feia via, fins i tot podia veure el maquinista. S’havia convertit en una mena de ritual quan era a casa.
Ara era al llit d’una residència als afores de Barcelona, si pogués aixecar-se i mirar per la finestra no veuria l’estació ni els vagons, veuria traginar cotxes amunt i avall del carrer.
En Pere es va incorporar una mica al llit, la Joana li va acomodar els coixins, avui era ella la que tenia guàrdia amb l’avi, des de feia uns dies les cuidadores havien recomanat a la família que s’estiguessin amb ell tota l’estona que fos possible, la malaltia avançava de pressa i de vegades s’aixecava del llit i volia mirar per la finestra per veure el seu estimat Metro i sentir el brogit de la gent ençà i enllà.
Ja havia perdut molts dels records que va atresorar al llarg de la vida, però aquest, el del Metro de la Bordeta , es resistia a esborrar-se. Recordava com si fos ahir baixar amb la mare a l’estació per anar al centre de Barcelona a comprar les peces de roba amb què ella es confeccionava els vestits, era tota una festa.
Aquella nit va somiar, en el seu somni també anava amb ells el pare, que estrany, perquè el pare va morir quan en Pere era petit, tots tres agafats de la mà pujaven al vagó.
- On anem? –va preguntar , content de tenir-los un a cada costat.
L’endemà en Pere ja no es va despertar, aquell va ser el seu últim trajecte en Metro. Bon viatge, avi!