Els sabors dels nostres avis
En Robert Vallespir, d'ençà que tenia deu anys, sempre va tenir gana, si hi havia un plat a taula, o dos o tres, ell els havia de tastar tots, i no era golafreria, ell busca sabor, s'hi passava una estona pensant el que tastava, no era només menjar i prou, li posava l'ànima, el cor i els records.
Sobretot d'ençà que va morir la seva àvia, l’Antònia Vallespir, que va néixer quasi fa cent anys, durant la inauguració del metro. Ella sempre explicava que la seva família la va esperar tant que van construir un metro perquè l’anessin a veure tots quan va néixer.
En Robert sempre va buscar el sabor de la cuina de l’Antònia, la trobava molt a faltar, i per això sempre necessitava provar tot el que hi havia a taula. En el seu primer treball, va estar netejant plats, però l’amo el va tenir com el seu protegit, per l’entusiasme que tenia per cuinar, i el va formar. Sempre li demanava al Robert que proves els seus plats, tenia molt bon paladar d’anys de perfeccionar-lo buscant sabors, era una fora de sèrie per ser tan jove.
Quan va fer el 20 ja treballava a una de les millors cuines de Catalunya, va desenvolupar una creativitat culinària fora de qualsevol normalitat. El gust, era la seva última connexió amb la seva àvia, era l'únic que podia viatjar en l’espai temps, travessar parets, edificis, anar més enllà de qualsevol frontera, volar per l’espai, per les diferents galàxies dintre de la immensitat de l’univers, i assentar-lo de nou a taula.
Quan va complir el 30 va marxar a França. La seva àvia amb la seva família va haver de marxar a França durant la guerra civil, fugint de la misèria i de la repressió. En Robert pensava que potser allà trobaria el sabor de la cuina de l’Antònia, i va començar a treballar al Benoit Paris, un bistrot centenari que va obrir el 1912.
Després de tota una vida treballant, per buscar el sabor de la seva àvia, quan ja era jubilat, i ja no tenia aquella velocitat mental, aquell pols de metge i la memòria afilada, un dia fent macarrons pel seu net, va perdre la noció del temps i es va descuidar un mica. I quan els va tastar, va trobar el sabor que tant van buscar durant tota la vida, i en aquell precís moment va tornar a viatjar.
Va tornar a agafar el metro amb la seva àvia, ells vivien a Glòries, però l’Antònia va viure quan van tornar de França al costat del Mercat de Sant Antoni i mai va deixar d’anar a les seves parades de confiança. Va tornar a recordar el tacte de la seva mà, mentre baixaven per les escales del metro amb el carretó de la compra, donant cops a les escales, esglaó a esglaó, com mirava amb atenció el punt vermell que anava de parada en parada dintre del metro, per estar atent a quant havia d’avisar a la seva àvia per baixar a Urgell.
Recordava també l’olor del carretó, a ceba i all, amb un toc de pa fresc. Com saludava els amos de les parades del pollastre, de les verdures i el peix. De la tornada amb metro i de com l'Antònia li explicava el que cuinaren i les tasques que sèries de la seva gran responsabilitat en la confecció del plat del dia.
En aquell precís moment, es va donar compte, que la seva àvia no era una cuinera d’estrella Michelin, que les seves receptes eren plenes d’amor i que els sabors que havia buscat durant tants anys, no era al menjar sinó amb les persones amb qui menjaves, i ara, amb el seu net a taula, va trobar de nou, la connexió emocional que tant trobava a faltar amb l’Antònia Vallespir.