Silenci
Sempre m’ agrada sortir de l’ escola amb els meus amics, pujar pel carrer, entrar al metro.
Me'n recordo d' una vegada en què les portes de la màquina de l’entrada es van tancar quan jo hi passava, va ser un bon ensurt. Baixar les escales mecàniques, però sense preocupar-me pel tren de l’ andana. Sí, són records divertits, gairebé sempre. No sé què ha passat avui, quan passava la targeta no funcionava tot i estant carregada, el terra estava mullat i he relliscat. Ha estat estrany que ningú parlés mentre baixàvem. No m’agraden els silencis. Encara bo que un tren va arribar i es va trencar el silenci, ja no podia més.