El misteri de la línia fantasma
El Gerard feia anys que agafava el metro cada dia per anar a la feina. Coneixia de memòria totes les parades, els cartells gastats i fins i tot el ritme amb què el tren s’aturava a cada estació. Però aquell matí, alguna cosa va canviar.
Quan el tren va arribar a Passeig de Gràcia, les portes es van obrir com sempre, però cap passatger hi va pujar ni en va baixar. El Gerard va aixecar la vista del mòbil. L’andana estava buida. No només buida, sinó estranyament silenciosa. No hi havia cartells lluminosos ni senyals d’emergència. Les parets eren cobertes de rajoles fosques, esquerdades pel temps.
—Estrany… —va murmurar.
Va mirar al seu voltant, però cap altre viatger semblava adonar-se de res. Algú estava escoltant música, una parella parlava en veu baixa, i una senyora gran llegia el diari.
El tren va arrencar de nou, però en comptes d'anar cap a la següent parada, va endinsar-se en un túnel desconegut. El Gerard va sentir un calfred. Aquell recorregut no era el de cada matí.
—Però… on anem? —va preguntar a ningú en concret.
No va rebre resposta.
Va mirar per la finestra i va veure com el túnel s’obria a una altra estació, una que no havia vist mai en cap plànol. Un cartell vell i rovellat anunciava el nom: Gaudí.
El Gerard va obrir uns ulls com unes taronges. Havia llegit sobre aquella estació! Una parada projectada fa dècades, construïda però mai inaugurada, amagada en les profunditats de la ciutat.
Les portes es van obrir amb un xiulet metàl·lic. L’aire que entrava feia olor de pols i records oblidats. En un moment, li va semblar veure figures a l’andana, ombres vestides amb roba antiga, com si estiguessin esperant un tren que mai arribaria.
El seu cor li bategava ràpid. Va girar-se per avisar els altres viatgers, però… el vagó estava buit.
Totalment buit.
Va fer un pas enrere, i de sobte, el metro es va posar en marxa. Va tancar els ulls amb força, sentint una estranya pressió al pit. Quan els va tornar a obrir, el tren s’aturava a la següent parada.
—Propera parada: Sagrada Família.
El Gerard es va aixecar d’un bot i va sortir del vagó tan ràpid com va poder. Quan va mirar enrere, el metro es perdia en la foscor, com si res no hagués passat.
Va respirar fondo i va obrir el mòbil per buscar informació. Però quan va intentar escriure "Estació Gaudí", un estrany missatge va aparèixer a la pantalla:
"No busquis allò que hauria de romandre oblidat."
I la pantalla es va apagar sola.