Atrapat a la xarxa de colors
No sé ben bé on soc, ni quants dies porto vivint en aquest indret. No puc distingir ni la foscor de la nit ni la claror dels matins i els migdies. La llum, aquí dins, és permanent i artificial, i les hores avancen sense poder distingir les unes de les altres.
El meu cervell intenta recordar, fotogràficament, els paisatges de cadascun dels llocs per on he passejat des que els meus pares em van deixar volar, literalment, perquè fes la meva vida fora del niu familiar. És a causa d’aquesta monotonia dels dies que la meva memòria es desplaça fins a l’exterior…
Quina imatge em ve al cap, tot d’una!: la de la plaça Trilla, al costat de la sortida de Fontana, la de la línia verda. Amb un encant particular, farcida de palmeres datileres que sempre m’han ofert un descans al brogit dels carrers més concorreguts del barri de Gràcia.
O el mirador de la Torre Favència, al final de la Via Júlia, a la sortida de la línia groga, des d’on sovint he pogut mirar de reüll el castell de la Torre de Baró, permanentment a mig fer…
I què me’n dieu de la imponent Sagrada Família, reflectida en el llac on tants cops m’he refrescat, malgrat la sequera? Quines figures tan majestuoses, les vuit torres petites i l’estrenada torre més gran, a tocar de la línia lila.
No puc oblidar, tampoc, els blancs i els grocs dels rosers dels Jardins de Montserrat, a tocar d’Entença, de la línia blava, que fan companyia als pins, til·lers, plàtans, magnòlies, alzines i oliveres, escampats aquí i allà del parc.
Però sempre amb un últim record al racó de Barcelona que més m’ha captivat: l’espectacle de la plaça Catalunya, el cor de la línia vermella, lloc de trobada inevitable, punt de reunió permanent, paratge d’extensa i il·limitada llibertat… Un espai de convivència d’éssers diferents, units pel tràfec urbà de la ciutat comtal.
I en canvi, ara soc aquí dins, on no hi compten el dia i la nit, perdut en el no res dels túnels i les vies, picotejant rosegons abandonats per usuaris distrets, o llavors caigudes dels entrepans de passatgers badocs… No recordo quan hi vaig entrar. No sé quan en sortiré (ni tan sols sé si en sortiré, perquè l’entrada va ser prou senzilla, però la sortida és un pou incert en la meva memòria).
Tinc present que vaig arribar-hi un dia, per casualitat, després de baixar un nombre incert, però ingent alhora, de graons, avall avall, fins a la foscor indeterminada d’on ara mateix em trobo. Era al Passeig de Gràcia, badant tranquil·lament, saltironant distretament pels panots de flor una tarda una mica fresca de finals de tardor, fins que vaig tenir un rampell de gana. I, endut per la inèrcia del moment, vaig entrar en aquella cova de línies verdes, grogues i liles alhora. Però no conec el camí de retorn. Potser ni tan sols existeix…
Soc un simple colom atrapat dins les entranyes del metro de Barcelona. Tal vegada per cent anys més…