Un galop sota terra
L’avi sempre deia que el temps no es compta en anys, sinó en quilòmetres. Potser per això, jo el concebo com a trajectes, com en camins traçats amb passes lentes o amb el tremolor metàl·lic del metro de Barcelona. Jo vaig néixer en una ciutat amb túnels i velocitat subterrània; ell, en un poble brasiler on els cavalls eren l’únic transport. Avui, asseguda al vagó de la Línia 1, em pregunto si en el fons no és el mateix: deixar-se portar, sentir el terra vibrar sota els peus, mesurar la vida en distàncies recorregudes.
No he conegut ningú tan fan de la geografia com el meu avi: malgrat que gairebé ja no hi pogués veure, sabia tot el que trobaríem pel camí, en els viatges per carretera. A l'habitació dels meus pares hi havia un mapamundi enorme i ell es quedava molta estona davant d’aquell quadre gegant. De vegades em preguntava on era algun país, i demanava que jo posés el seu dit índex damunt per ubicar-lo al plànol. Era el nostre joc. Eren els meus moments preferits de les vacances.
Quan era petita, l’avi m’explicava com anaven a mercat a cavall. Sortien de matinada, el cel encara ple d’estrelles, i travessaven els camps amb una calma que jo només he sentit a les andanes buides del metro, quan l’últim comboi se’n va i el silenci pesa. Crec que ell no va viatjar mai en un transport soterrat, però sí que sabia llegir les ombres dels camins, escoltar la respiració de l’animal sota seu. Jo, en canvi, vaig aprendre a calcular quant cal córrer perquè no se’m tanquin les portes davant del nas.
El meu avi va néixer el 1913 i va viure cent anys, la mateixa edat que ara té el metro. Va ser inaugurat en una època en què ell encara era un nen, massa petit per entendre que a l’altra banda de l’oceà, en una ciutat llunyana, començaven a cavar els túnels d’una revolució. Ell no va veure el primer tren soterrat, però sí que va ser testimoni de l’arribada dels primers cotxes al seu poble. «Eren com animals sense vida», deia, «com cavalls de ferro que no necessitaven pastura». A mi m’hauria agradat portar-lo a veure el transport subterrani. «Mira, avi, són criatures que viatgen sota terra». Potser li hauria semblat màgia.
Quan vaig arribar a Barcelona, el metro va ser el meu primer laberint. Línies que es creuaven, andanes plenes, la veu impersonal que anunciava les parades. A l’avi li haurien fascinat les estacions velles, les fotografies en blanc i negre de la inauguració. Hauria rigut veient la gent distreta amb els mòbils, ell que sempre mirava els ulls dels desconeguts per llegir què sentien. Quan el metro s’endarrereix, penso en la seva serenitat. Ell esperava la pluja per sembrar, esperava la fresca per caminar. Jo espero l’arribada a la meva estació amb impaciència.
La megafonia informa: la propera parada és Sant Andreu. Ja gairebé soc a casa. Mentrestant, dins meu viatgen dues històries que no s’han creuat mai, que s'uneixen cada cop que el tren arrenca i jo tanco els ulls, i sento el moviment com un galop sota terra.