Inframon
No hauria imaginat mai que, amb gairebé quaranta anys –que però no aparentava si no fos per la lleugera pèrdua de col·lagen a les galtes–, hauria d’acabar d’arrodonir el salari fent-se càrrec de gossos de famílies benestants. Cans que normalment responien a nom de Bimba, Lola o Bruno serien el seu divertimento i la seva condemna de divendres a diumenge i en dies festius. Al final, el disseny gràfic l’havia abocat al pitjor dels escenaris: assumir els mals auguris de l’escepticisme patern. L’oceà Atlàntic, per sort, s’encarregaria d’atenuar les penúries i d’engrandir les conquestes a l’exili, de manera que a Buenos Aires encara corria la veu que al Fede li anava bárbaro a Barcelona. I, la veritat sigui dita, comerciar amb els besnéts de la petita burgesia catalana i amb expats residents al 22@ estava essent prou lucratiu.
Aquell matí, tanmateix, havia sabut que alguna cosa no anava bé quan no havien estat les aspres i humides llepades del Prince, un shiba inu jovenet, a despertar-lo. I, en els temps de l’amor líquid, allò era amb tota seguretat el millor que es podia demanar a un matí de diumenge. Les sospites van fer-se realitat quan, després de cridar-lo tímidament per cada racó del pis esquifit, va veure la cua rossa de l’animaló estesa a terra, inerta, sortint del darrera de les cortines.
Encara continuava en shock quan, agafant ben fort el mànec de la maleta que contenia el gos difunt, baixava a sotragades les escales del Metro de Llacuna per dirigir-se al centre veterinari indicat per la seva mestressa, a prop de l’estació de Vallcarca. Tot i haver fet un càlcul aproximat del temps i l’energia que implicava aquell trajecte, es va estimar més evitar arribar-hi en taxi per por que, amb el disgust, no li reemborsessin el tiquet. Prerrogatives d’haver assumit la precarietat fins al moll de l’os.
El transbord seria a Passeig de Gràcia, i ja començava a tremolar. Un diumenge al matí, qui sap quants turistes farien un camí semblant arrossegats per la ruta del modernisme o a la recerca d’un bon brunch a preu d’or. No tenia escapatòria: la marxa fúnebre continuaria com estava prevista. Durant el llarg canvi entre la línia groga i la verda va tenir prou temps per capbussar-se en les preocupacions menys espirituals: li pagarien fins diumenge al vespre o fins a l’hora de la defunció?; li posarien una mala ressenya a la pàgina de contactes?; hauria de dedicar la propera hora de teràpia a parlar d’això? Pura inflació de negativitat.
Confirmat: l’andana de l’L3 de Passeig de Gràcia, un diumenge qualsevol del mes de maig, és l’infern a la terra. I, a més a més, en dejú. El metro arribava per fi i, com si fos la seu mòbil de les Nacions Unides, transportava representants de tots els indrets del món, tots ells queixant-se, paradoxalment, del nombre de turistes que havia arribat a Barcelona aquell cap de setmana. Les portes es van obrir i, per difícil que fos, no deixaria escapar aquell comboi al límit de la seva capacitat, que condensava una subtil però contundent flaira de sal, sangria i aixella mal ensabonada.
Entrava l’últim i, agafant la maleta amb fermesa insuficient, va sentir llavors com perdia el contacte amb la nansa. L’estira i arronsa, davant d’una massa acrítica i impassible de passatgers, culminaria en aquell darrer pip-pip amb una bona mostra d'improperis portenys –¡pelotudo!– i amb el furt del cos abatut del Prince, que hauria d’esperar abans de fer la darrera becaina al reialme dels gossos de pura raça.