PERÒ HA ESTAT UN SOMNI?
Avui he tornat a somniar que estava al metro. Els vagons anaven molt ràpid per les vies, més del normal, i jo em movia per dins dels vagons, amunt i avall, sense tenir un rumb fix, i la gent del meu voltant eren com si no fossin reals.
De sobte, m’he aturat. En un vagó en comptes dels seients hi havia uns prestatges de fusta amb diversos objectes al damunt. M’hi he apropat encuriosida i alhora perplexa. Els objectes m’eren familiars i els podia reconèixer perquè tots ells formaven part, d’una manera o altra, del meu passat. Hi havia el djembé de Burkina Faso, un quadre pintat per la Neus, la figureta tallada en fusta que em va dur el Xavi de Gàmbia, el molinet de cafè dels iaios, i també la sorra del desert d’Argèlia que em va regalar l’Ingrid, i que vaig guardar amorosament en un pot de vidre.
Però què hi feien aquells objectes allí? I de sobte, l’alegria que m’havia envaït en veure’ls es va transformar en un neguit intens. Havia de treure’ls d’allí ràpidament abans que poguessin desaparèixer. Veia totes les mirades amenaçadores i imaginava com la gent que rondava pel vagó els anava agafant. Se’m va fer un nus al coll i no podia respirar. Tot allò eren records de la meva vida passada, dels millors paisatges, de les bones amistats, dels moments de la vida viscuts amb alegria, de la que ja no tornarà a ser...
Em vaig girar cap enrere amb mirada desafiant amb la intenció de protegir el meu tresor, però allí no hi havia ningú més que jo i el buit. Em veia a mi mateixa dempeus i quieta mentre els vagons plens de gent passaven com imatges espectrals a molta velocitat. Al meu voltant mil imatges sense sentit i només el meu jo solitari. Vaig buscar on refugiar-me cercant la companyia d’allò conegut i acollidor, però els objectes, la meva vida, també havien desaparegut...