La llum al final del túnel
No recordo res, només foscor. Només sé que soc enmig del no-res més absolut. Una sensació d’irrealitat s’apodera de mi. Em sento abandonar el meu cos, em veig enmig d’aquell buit.
Començo a caminar d’esma, sense saber ben bé on acabaré. No sento res, fora d’un lleu mareig. Tot és fosc i jo camino. Fins que al final, al final del túnel, hi veig una llum. Què m’està passant? M’estic morint?
Ara camino més ràpidament, més decidida. Sigui el que sigui, hi vull arribar. És el final? Estic vivint –o morint?- allò que explica la gent que ha vist la mort cara a cara? Que una llum els espera, els atreu, una llum els crida i els convida a apropar-s’hi?
Segueixo caminant. He de caminar fins a la llum? Per alguna raó, sempre m’havia imaginat aquesta escena amb el protagonista principal levitant. En fi, poc importa això, ara. Tinc el cap emboirat. No acabo d’entendre on soc ni per què. Només sé que camino, potser cap a la mort. Trobo que és una situació menys idíl·lica del que pensava. En cas d’existir aquell túnel i la seva llum, m’ho imaginava tot més càlid. Una presència invisible i maternal que t’atreia cap a ella i t’abraçava, mentre sonava una música celestial. Això meu no hi té res a veure. Em trobo caminant a les fosques, sobre un terreny irregular trepitjant el que semblen graons. Graons que no pugen, només avancen, separats els uns dels altres per una distància fixa. Mentre avanço lentament, perquè no m’hi veig, penso en tot el que havia de fer aquella tarda i que, com sempre, acabaré no fent. Però ja no podré dir: és igual, ja ho faré. Tinc tota la vida per fer-ho. Ja no tinc tota la vida. Ni la futura, ni la passada. Allò que la vida et passa com si fos una pel·lícula? Una altra enganyifa.
De sobte, un soroll em treu dels meus pensaments. És una alarma? Un moment: la llum! La llum se m'apropa a tota velocitat! Aleshores, me n’adono. És un metro que avança directe cap a mi. Soc al túnel del Metro de Barcelona! Reacciono, faig un salt cap a un costat amb tanta força que topo contra la paret. M’hi enganxo com una paparra i, per alguna raó, poso els braços sobre el cap. Un soroll eixordador passa pel meu costat, gairebé el sento a la pell. El cor em batega com un boig. Si no m’estava morint, crec que ho faré ara. Després d’uns segons que m’han semblat hores, el soroll passa de llarg, s’allunya i es perd en la foscor. El metro ha passat. Em costa uns segons entendre que encara estic sencera.
Un cop em passa –una mica- l’ensurt, començo a córrer com si m’hi anés la vida. Ensopego, però no caic. Segueixo – ara caminant- ràpida cap endavant. I, finalment, de nou, la llum. Una altra llum al final del túnel, però aquesta vegada més clara, més brillant, més acollidora i familiar. Sé on soc! Arrenco a córrer novament i arribo a l’estació. L’estació de Fabra i Puig. Les persones de l’andana m’observen, primer amb sorpresa, després amb preocupació. Jo només els miro, amb un somriure de tòtila a la cara. Deuen pensar que no hi soc tota. Una mà m’apareix davant dels ulls. I, després, una altra. Puja!- em diuen. M’agafo a les dues mans anònimes i m’enfilo, no sense dificultats, a l’andana. Estàs bé?- em pregunten. Estic viva. És tot el que encerto a dir.
Algú ha trucat al 112. Els sanitaris em fan preguntes rutinàries que jo contesto com un robot. Sap com es diu? Quin dia és avui? Li fa mal res? I, aleshores, la pregunta, sense resposta, que he estat tement tota l’estona: però, què hi feia allà baix? Però jo no recordo res. Només foscor...