L'últim vagó
El metro de Barcelona té una dinàmica pròpia, una respiració metàl·lica que no s’atura mai. El subsol és un món paral·lel on el temps es doblega i les vides es creuen sense tocar-se. Potser és per això que ningú va notar res aquella nit.
L’home del banc de l’andana tenia una presència estranya. No perquè fes res fora del normal, sinó perquè semblava perfectament sincronitzat amb el ritme de la línia vermella. Quan el tren arribava, s’aixecava lentament, observava la porta obrir-se i, en l’últim instant, es girava i tornava a seure. Ho repetia cada cop, com si estigués esperant el metro correcte.
A la quarta vegada, una dona jove es va fixar en ell. La seva mirada es va creuar amb la d’ell per un segon. Un segon llarg, que s’allargà més enllà del que és còmode en un lloc on la gent es mira poc.
—Estàs bé? —va preguntar-li sense pensar.
L’home va somriure, però la seva resposta no va ser immediata. Va inclinar el cap, com si escoltés una música llunyana.
—No pujo fins que arriba l’últim vagó —va dir finalment.
Aquella frase la va deixar intrigada. La línia vermella no té trens especials. No hi ha cap últim vagó diferent dels altres. Però ell ho deia amb una seguretat estranya, com si fos una norma que només ell conegués.
El següent tren va arribar, i, aquesta vegada, l’home es va aixecar. La dona el va seguir instintivament. L’últim vagó estava pràcticament buit. Va entrar darrere seu i es va asseure a l’altra punta.
Quan les portes es van tancar, va sentir una fredor sobtada. No era només la diferència de temperatura de l’aire condicionat. Era una absència de soroll, un silenci impossible dins d’un metro en moviment.
Va alçar la vista. L’home la mirava des de l’altre extrem del vagó.
—Sempre et porta on necessites anar —va dir.
El tren va frenar. Les portes es van obrir. Però no era la següent estació. No era res que hagués vist mai abans. Un túnel il·luminat amb una llum groga, les parets recobertes de noms escrits en centenars de mans anònimes. Paraules perdudes, frases a mig acabar.
Es va girar cap a l’home, però ja no hi era. Només quedava la seva ombra, dissolta en la pols de les vies.
El soroll va tornar de cop, i el tren es va aturar a la següent estació. La dona va sortir del vagó amb el cor accelerat, intentant recuperar la lògica del moment.
Va mirar enrere. L’últim vagó era buit.
I el metro va continuar el seu camí, com si res hagués passat.