Minuts màgics
El so estrident i repetitiu de cada matí m'havia despertat, ja eren dos quarts de set, l'hora de posar inici a aquella nova setmana. Era un dia molt fred, de pluja i vent, com les últimes setmanes d'aquell llarg hivern. Com cada dilluns, es feia difícil treure forces, però en aquell vagó de metro tot va canviar: entre la multitud habitual de les vuit del matí i després de sentir el so de tancament de portes vaig veure una llum uns metres més enllà. Era ella! Era l'Amaia, qui feia més de 10 anys que semblava que la Terra s'hagués empassat!
- Nena! -vaig sentir de sobte.
- Reina! -li vaig respondre
I tot i els obstacles humans que ocupaven la trajectòria entre les dues vam acabar en una intensa i sentida abraçada.
Les paraules no eren necessàries per veure que la gran complicitat i amor que hi havia hagut entre les dues seguia allà, tot i el temps i la distància.
L'Amaia és l' única persona que em coneix de veritat, és aquella a qui he explicat els meus secrets més ben guardats. Però, de sobte, un dia va desaparèixer sense cap explicació ni cap avís i mai vaig saber per què. Tot i el retrobament tampoc vam parlar d'això, no volíem parlar de coses tristes ni d'uns fets que ja formaven part del passat. Per seguir avançant i construint s'ha de mirar en el present i així ho vam fer. Cada matí a aquella hora a l'últim vagó del metro teníem la nostra cita.
No sé què és per a vosaltres una cita, però de les que us parlo són moments de gran intensitat, màgia, unió i afinitat. Era l'estona del dia que mai volia que s'acabés. Vaig desitjar tant que algun dia la xarxa de TMB fallés i el metro s'espatllés o hi hagués algun tipus d'incidència per poder guanyar uns minuts d'aquella sensació tan increïble, però durant aquells 3 mesos mai no va passar. Tenia 7 minuts exactes de cita al dia, els quals havia d'aprofitar al màxim. Això també era una altra lliçó de vida, gaudir de cada instant.