Misteri a Lesseps
L’Anna anava cap a Lesseps per obrir l’estació de metro, estava fent una substitució d’un company per vacances. Ella sempre havia preferit matinar i aquell canvi li va anar bé.
A més estava sent d’allò més peculiar, cada dia, quan anava a obrir, es trobava ja a un home esperant per entrar. Era molt educat i sempre la saludava amb un: “Buenos días,señorita” -Qui feia servir encara el señorita?- Ella somreia i li tornava la salutació, obria la porta i ell passava mormolant un “vamos a la faena”. A l’Anna li feia gràcia, tenia un vestir i un parlar com d’una altra època. Amb una gorra de llana que es tocava com a salutació quan passava pel seu costat, una jaqueta, camisa i els pantalons i sabates de feina.
A mesura que passaven els dies havien anat intercanviant petites frases. L’Anna li havia demanat que no li digués señorita, que es deia Anna, i ell li va respondre que era l’Antonio, sabia que era de Múrcia, perquè havia comentat que allà hi feia més fred i que estava content d’estar a Barcelona, tot i que enyorava la seva terra “pero aquí es donde está la faena”, li deia. Unes poques frases, que era el que donava l’estona en què caminaven des de la porta fins a l’oficina de l’estació.
Una de les coses que més li agradava a l’Anna de treballar al metro era la quantitat de persones diverses que podia veure al llarg del seu torn. A vegades, s’entretenia a imaginar quines vides duien, a on anaven? Era molt divertit pensar: “Mira, aquest noi ha suspès 4 assignatures, per la cara que fa, i no s’ho prendran bé a casa”.
Aquell dia tornava el Juan, un company que havia estat de baixa i passaria el torn amb ell. Era dels més antics de metro, sempre feia broma dient que quasi era tan vell com aquella línia, però tot just estava a punt de fer 60 anys. El que sí tenia el Juan era que li agradava tot el relacionat amb el metro i la ciutat i sempre tenia bones històries per explicar. Aquell dia va arribar content, s’acomplia el centenari del metro i s’havien publicat un seguit de fotografies del primer viatge de tren i apareixia aquella estació. “Fixa’t Anna, estem trepitjant història viva de la ciutat, mira la primera foto d’aquesta estació”. L’Anna la va mirar, es veia tot de persones elegants. Al peu de foto deia “treballadors i autoritats realitzen el primer viatge de metro” De cop, una cara li va cridar l’atenció, juraria que era la cara de l’Antonio. Va quedar astorada. Com podia algú assemblar-se tant a una persona de fa 100 anys? Però la pregunta li va fugir del cap, perquè aquell va ser un torn intens, amb alguna incidència que es va resoldre.
L’endemà, en obrir la porta anava una mica adormida i no es va recordar de la foto, l’Antonio li va donar “los buenos días” i va seguir passadís enllà cap a les validadores, mentre ella entrava a l’oficina. Allà va veure la foto i va recordar que havia pensat d’ensenyar-li. La va prendre i va anar cap a l’andana per trobar l’Antonio, el metro encara no havia passat i segur que estaria esperant. Quan hi va arribar es va sorprendre de no trobar-lo. Com podia ser? Va tornar a l’oficina i va mirar les càmeres, no es veia enlloc.
El Juan va arribar i li va explicar el que li havia passat. “Anna –li va dir- el metro, com la vida, està ple de misteris.”
Aquell va ser el seu darrer dia a Lesseps, perquè ja tornava el company i el misteri es quedaria allà, a l’estació on l’Antonio, potser, seguiria donant els “buenos días” i formant part de la història que ha construït el metro.