Impressió blava 2
El món del metro es movia a dues velocitats. El passadís que els unia els separava irremeiablement. Eren móns massa diferents i ahora l’un no podia viure sense l’altre. Fet i fet, eren el mateix. Les vies duien a llocs amb la mateixa toponímia en determinades ocasions, però al mateix temps el seu recorregut s’havia fet immens, i cada cop creixia més i més, com un oceà. Cada cop vivien més i més allunyats, tot i que hi havia punts en comú, estels, àngels, dracs, sargantanes i palaus, que els feia de pont.
Era un reflex de la superfície, el seu descendent directe, on es mesclava tothom qui pregava a Hermes al seu dia a dia. Hermes i altres divinitats de Sol Naixent, de Luna al desert, de címbals al Princep Humil, de lectors dels Pares de l’Església, de veïns del Ganges i l’Himalaia…Fet i fet, tothom acabava pertanyent a la religió d’Hermes, fos quina fos la seva creença. En un lloc on tothom havia buscat ser lliure des de sempre, a la condemna d’un any i un dia de tants rellotges quotidians!
Eren móns de presses, de conflictes, de Pau, solitud i retrobament. Eren móns de móns, i era un laberint de patiments quotidians i esperances. On es demanaven calers i mudaven fortunes de casa pròpia a aliena en un tancar i obrir d’ulls. La capriciosa Fortuna allí era l’Emperadriu indiscutible! I la ciutat subterrània tenia una banda sonora de música de jazz amb lletres de Valentí Almirall en un orgue electrònic d’edat indefinida i de mans fosques.