La Veu del Metro
Barcelona, una ciutat de carrers plens de moviment, veus que criden, motors que rugen i un bullici constant que sembla no acabar mai. Milers de persones que es creuen en cada racó, cadascuna atrapada en la seva pròpia història, en la seva pròpia rutina. Els passants no es coneixen, no se’n recorden els uns dels altres, però tots comparteixen un mateix moment: el mateix trajecte, les mateixes presses, el mateix so constant del món que gira a gran velocitat.
Són les set del matí. El tren es mou entre les profunditats de la ciutat, les llums de l'estació són difuses, la gent es dispersa ràpidament per arribar a les seves destinacions. El ritme frenètic es deixa sentir en cada pas, en cada gest, en cada mirada fugissera. El soroll de les converses es fusiona amb el de la música que surt d’uns auriculars, amb el repicar dels teclats dels telèfons mòbils i el silenci de l'intrincat laberint subterrani. Ningú fa gaire cas del que passa al seu voltant. Tots estan mirant endavant, amb la ment ocupada en alguna cosa llunyana.
Però hi ha un lloc, un racó amagat en aquest mar de pressa i distància, on tot sembla aturar-se per un instant. La parada de Verdaguer. Quan el metro s'atura i les portes s’obren, una veu com un cant que no sembla de la ciutat, trenca la monotonia del soroll diari. És una melodia suau, un cant que no té paraules concretes però que, d’alguna manera, tots els qui l’escolten el comprenen. No importa d’on vinguis, ni quin dia has tingut; en aquell moment, sembla que el temps s’aturi.
Els viatgers entren a l'estació i, sense saber per què, es veuen atrapats per aquella harmonia que omple l’espai. Hi ha qui, durant uns segons, obvia el seu telèfon, qui deixa de mirar el rellotge, qui fins i tot atura el pas. Alguns es miren entre ells, però cap d’ells es decideix a preguntar-se què és aquell cant que fa que, per una fracció de segon, l'estrès i la pressa desapareguin. És com una hipnosi, una pau que flota a l’aire.
Ningú no sap d'on ve ni qui el canta. Alguns el coneixen, altres l'han escoltat per casualitat. Però el cert és que aquell moment breu, en què el soroll del món queda enrere, és l'únic instant de veritable tranquil·litat que molts trobaran en tot el dia.
I així, com si fos part de l'essència secreta de la ciutat, cada matí, quan el tren arriba a Verdaguer, el cant torna a començar. I els barcelonins, sense saber-ho, comencen el dia amb una extranya sensació de serenitat enmig del caos que els envolta.