La porta de l'infern de Rocafort
La porta de l'infern de Rocafort
Barcelona amagava un secret més antic que la història: el metro, un sistema de túnels que no només era un mitjà de transport, sinó un laberint viu on l’espai i el temps es trencaven, es deformaven i es desfeien. Per sota la ciutat, una realitat oculta i inabastable s'amagava. Les profunditats d’aquest sistema subterrani eren el veritable cor de la ciutat, on criatures indescriptibles coexistien, criatures que mai no haurien d’existir. La missió de l'arquitecte Julián Echeverría i la biòloga Laia Montseny era traslladar aquesta fauna fantàstica a un refugi secret, dissenyat per fons internacionals que amenaçaven amb revelar el que ningú gosava admetre: que les criatures no eren llegendes, sinó una realitat paral·lela.
A mesura que es van endinsar en els túnels, els sons habituals del metro es transformaven en murmuris insostenibles, que semblaven arrossegar els seus pensaments i dilatar l'aire al seu voltant. La Dra. Montseny es va agenollar davant unes petjades viscoses que no podien ser concebutes. “Aquí hi ha proves clares de la supervivència del Drac de Tetuán,” va murmurar. Aquesta figura reptiliana de més de tres metres, amb la pell coberta de molsa i els ulls brillants, havia estat exiliada de la memòria fins a aquell moment, i el simple pensament de la seva existència feia tremolar l’aire.
Però no era l’única criatura que habitava els túnels. Allà baix, als confins de les línies obsoletes, es trobaven els Remugants de la Línia Groga, formes amorfes que desafiaven tota lògica. Els informes de maquinistes desapareguts parlaven d’un so gutural que feia tremolar l'aire quan les criatures els detectaven. Ningú no havia tornat per confirmar aquestes històries, però les ombres d’una realitat distorsionada continuaven alimentant les pors dels qui s’atrevien a parlar-ne.
Quan l’expedició va arribar a l'antic intercanviador de la Línia 3, abandonat des de feia dècades, van trobar un home que els esperava. El Dr. Hans Götz, un biòleg alemany desaparegut feia anys, estava allà, reconegut només per la seva mirada insomne. “He viscut entre ells... Ja no sóc humà del tot,” va dir amb una veu baixa i distant. Els seus ulls perduts reflectien una realitat que ja no es regia per les lleis conegudes. El temps i l’espai s’esqueixaven a mesura que parlava.
El trasllat de les criatures va començar, però l’arquitectura del metro es va començar a deformar al seu voltant. Els túnels que recorrien es desfeien, com si l’estructura mateixa s’enfonsés davant la presència de quelcom que no pertanyia al món de la raó. La ciutat va començar a veure com el barri de la Dreta de l'Eixample desapareixia, engolit per les excavacions, com un buit immens que consumia tot al seu pas.
Però mentre els treballs continuaven, una porta es començava a obrir en els foscos racons del metro. No una porta de fusta ni ferro, sinó una porta viva, alimentada per una força ancestral que no pertanyia a cap món conegut. Era la Porta de l'Infern de Rocafort, i no esperava res més que el contacte humà per alliberar tot el seu poder. Ningú sabia que existia fins que una mà va tocar-la. En aquell mateix moment, el silenci va caure sobre la ciutat, com una condemna irrevocable.
Els treballs van seguir. La ciutat va seguir funcionant com si res. Però una presència ja habitava el subsòl. No era la fi. Era només l’inici. El que s’havia obert no era un refugi. Era un abisme.