Línies creuades
El meu nom és Marc, i mai he sigut gaire lector.
No puc evitar-ho, sigui el que sigui, inclós les senyals del metro.
Per aquest motiu, quan el meu amic es va posar malalt d’un dia per l’altre, vaig estar a punt de quedar-me a casa i perdre’m la funció que portava mesos esperant, però vaig prendre la decisió de intentar arribar de totes formes.
Sobre plànol, el trajecte era senzill:
Agafar el metro a Arc de Triomf i canviar de línia a Plaça Catalunya per acabar baixant a l’estació de Paral·lel.
Vaig sortir de casa, amb els meus auriculars i la música a tot volum i caminant al ritme del baix i amb tota la confiança del món, vaig arribar a l'estació i em vaig dirigir a l'andana més propera.
El metro va entrar a l’estació aixecant un reguitzell d’aire al seu pas. Em vaig afanyar a pujar al vagó i em vaig col·locar al costat d’una barra, agafat per no pedre l’equilibri.
Així van passar les següents parades, jo amb la meva música movent el cap al ritme mentres comptava les parades restants per arribar. De sobte, la música es va parar. Vaig agafar el mòbil i vaig encendre la pantalla... aquesta no va donar senyals de vida. Se m'havia quedat sense bateria. Em vaig treure els auriculars just quan la megafonía sonava.
-Pròxima estació: Navas
«Navas? No, no pot ser, jo he de baixar a Plaça Catalunya!» el meu instint presentia que alguna cosa fallava. «Segurament m’he descomptat,» em vaig aferrar a un fals sentiment de confiança.
El metro es va tornar a posar en marxa. No van passar ni cinc minuts quan l’altaveu del vagó va tornar a xiular.
-Pròxima estació: La Sagrera. Cor-
Estava perdut.
Em vaig armar de valor per preguntar a un passatger.
-Hola, -vaig dir- aquest metro passa per Plaça Catalunya?
-No, no passa per allà! -va exclamar mentres m’afanyava a sortir del vagó- Has d’anar en l'altre direcció, agafa el-
Un avís agut va sonar, es van tancar les portes, no vaig escoltar el que m’estava dient.
Vaig seguir el corrent de gent fins arribar a una andana diferent amb cartells blaus. Un metro arribava, el qual vaig abordar amb un nerviosisme creixent.
Em vaig asseure mentres les estacions anaven passant amb noms estranys. Per quant anàva per Diagonal, no tenia esperances.
-Tot bé? - va preguntar un noi.
-Estic intentant arribar a Plaça Catalunya, però m’he perdut del tot.
-Has de baixar a Sants i agafar la línea de color vermell. -va respondre- Jo em baixo ara,sort!
Em va deixar sol.
-Pròxima estació: Sants Estació.
Apa, a seguir a la gent, aquesta vegada buscant alguna senyal del color vermell sense resultat. De sobte, em trobava davant d'un metro, en una andana amb cartells verds. Sense ganes de pensar, vaig pujar.
-Pròxima estació: Tarragona
«I ara em porten cap a Tarragona?»
Vaig tornar a preguntar si el metro parava a Catalunya.
-Hm? Sí, aquest tren para allà - va respondre la jove arrepenjada.
Em van envair l’alegria.
-Per fi! Perfecte! Ara només em cal fer un transbord per arribar a Paral·lel!
-Aquest metro també passa per allà.
Estava al metro correcte i a punt d’arribar al teatre!
-Deus portar moltes voltes, hauries d’aprendre a llegir les senyals.
El metro va arribar. Vaig sortir disparat cap el teatre. Vaig entregar les entrades a una acomodadora, i al final, vaig poder gaudir de l’espectacle, però l’autèntic show prometia ser la tornada a casa. Afortunadament, vaig poder tornar a casa en un taxi.
De mentres, no em treia del cap les paraules de la jove del metro.
«Faria bé de preguntar al meu amic com llegir les senyals del metro.»