Sempitern
El terra llueix sota la tènue llum dels fanals que projecten les siluetes dels passatgers que s’afanyen a baixar les escales fins a l’andana d’Aragó. Ningú sembla haver-se acostumat a la velocitat del món modern. Els cartells de l’estació, amb imatges vives i cridaneres, anuncien perfums francesos i algunes actuacions dels teatres de Paral·lel.
L’aire càlid amb olor de greix escalfat precedeix l’arribada del tren. El comboi frena fent un terrabastall metàl·lic mentre obre les portes amb un sacseig. Entre caps amb barrets, la veu a dins del vagó, amb un vestit recte i modest. Du els cabells com les joves d'avui dia, mostrant el clatell. L’està mirant. De sobte, sent una atracció incontrolable, com si una força sobrenatural l’empenyés cap a ella.
La noia s’escapoleix a través de la gent, esquivant els cossos que atapeeixen el poc espai del cotxe. Ell la segueix, incitat per un pressentiment, com si el mateix aire li murmurés que ho fes, barrejant-se amb l’eco del sotragueig de les rodes sobre les vies.
En creuar l’altre vagó, el món canvia. El terra ja no és de fusta polida, sinó desgastada. El titular del diari d’un passatger crida la seva atenció: La guerra ha terminado. Els rostres del seu voltant també han canviat. Els homes, ara amb boines i abrics feixucs, es mouen amb una pressa silenciosa, fugissers. I les dones, amb mocadors al cap, oculten el pes de l’època rere uns ulls buits. Però ella encara és allà, amb un vestit més apagat, com un espectre d’un altre temps. I, amb la mateixa mirada ferma d'abans, el guia cap endavant.
A través del túnel, l’aire es fa més dens, carregat amb una olor de tabac i foscor. Els cartells alegres de les parets han desaparegut, substituïts per avisos oficials: Hable bien; sea patriota. Ni rastre de cap rètol en català. El tren avança lentament, com si Barcelona s’apagués a mesura que s’endinsa per la penombra.
La llum torna, i es troba en una realitat diferent. L’ambient és més lleuger, més brillant. Les parets recuperen els colors i les cares dels viatgers la vida i l’eufòria. Veu a uns estudiants de cabells llargs amb pancartes i xiulets. Per l’estació es poden llegir cartells de moviments estudiantils i vagues. Algunes veus s’atreveixen a parlar en català; el jou de la repressió està desapareixent.
La torna a trobar entre els passatgers. Ara amb una brusa sense mànigues, els cabells solts i un somriure de llibertat determinant. Però no s’atura. S’escapa entre la multitud, convidant-lo a seguir la persecució.
El so es torna més fort, distorsionat; sent música per la megafonia, llengües que no coneix... Hi ha una vibració diferent, com si la ciutat estigués expandint-se, ressorgint. Anuncis amb les anelles olímpiques i Barcelona ‘92 omplen les parets del comboi. Els turistes semblen perduts entre tanta emoció, i tant homes com dones porten roba i pentinats atrevits. Barcelona respira, es reinventa, però ell només té ulls per ella. Mentre que el vagó s’inunda de més i més sons i colors oscil·lants, ella és al fons, esperant-lo amb un somriure confiat.
L’últim salt és silenciós. Tot esdevé estranyament blanc, diàfan, i caixes lluminoses projecten imatges canviants. Alguns passatgers porten mascaretes, d’altres estan submergits en uns objectes petits i llampants, absorts i absents alhora. Tot sembla més ràpid, més pacífic... però també més solitari.
Aleshores, ella interromp el seu pas. Se li apropa amb una expressió de calma abraçadora. I ell li pregunta el que sempre ha volgut saber:
—Com et dius?