Cavernes de ciment i cucs d'acer
Cuc d'acer; es com li anomenava el meu avi al metro en les mil i una anècdotes que m'explicava. Joan Maria Ventura, fou el meu avi. Recordo aquelles nits d'estiu sobre la teulada de la casa d'estiueig del camp. Els meus pares s'enfadaven en adonar-se que el meu avi m'havia deixat grimpar a la teulada. Ell s'asseia penjant les cames per la cornisa. La sensació sobre les meves galtes d'aquella agradable brisa. A mi no m'ho deixava fer com era d'esperar. Doncs jo m'asseia amb les cames creuades, aleshores, començava la fantasia.
La passió que posava explicant les seves mil i una anècdotes com a xòfer del metro. Alternava de línia, tot i que solia operar entre la línia 1 i la 4. Les seves llargues converses amb la Jasmina, una dona gran i molt estimada pel barri de Comtal. Cap aquells anys no estaven encara habilitades les andanes i l'hi ajudava a pujar, gairebé cada dia utilitzava aquell cuc mecànic gegant que rondava pels baixos de la ciutat a través d'aquelles cavernes encimentades.
La vida que li donava en explicar aquelles històries. Ens quedàvem hores i hores, tardes i tardes a la teulada jo escoltant les històries. Una va ser quan m'explicava que treballava quan tant sòls hi arribava gairebé a les 20 parades. La gent xerrava, compartia el partit de futbol que s'havia jugat al Montjüic, llegia el diari o reien. Un segle després la gent és més independent i distanciada, hi ha qui diu que no és tan acollidor i familiar com abans, d'altres que hi diuen que és millor i més silenciós. Però tant abans com ara els hi uneix que estan dins del cuc mecànic que rondant per les cavernes d'acer en les entranyes de la ciutat de Barcelona connectant uns extrems amb els altres. Et submergeixes a les mil i una històries d'antany.
Igual que jo, cada dia milers de persones agafen el metro també. I... el que menys s'imaginen es saber els centenars d'històries pel llarg de les cavernes de ciment i dins dels cucs d'acer de tracció mecànica.
Com de curts es queden cent anys per a tantes anècdotes!