Tempesta de Maig
Esguarda el rellotge, encara li manquen tres hores per a que acabi el seu torn. Avui la jornada se li esta fent especialment llarga, semblés tal com si les hores s’esfilagarsessin en un tel molt fi que no es volgués acabar de rompre mai.
Cada dia, a Barcelona, hi viu mes gent, pensa.
Ciutat d’acollida per als que no saben a quin altre indret anar a fer-hi cap i s’emmirallen amb la idea de la gran ciutat, de les infinites possibilitats, mentre sospiren i prenen el sol asseguts en un banc a la Rambla de les Flors.
Li torna a venir al cap la reunió amb la noia de recursos humans, des que va succeir ja feia dues setmanes que era un pensament recurrent. Com si ell mateix s’hagués quedat palplantat allà, dins d’aquella sala freda de parets blanques amb tocs rogencs, que semblaven un raig de sol que es desespera per poder passar a través d’un cel negre que l’únic que anhela es una bona tempesta.
Fins que va sentir que el cridaven: “-Senyor Ignasi, ja pot passar”.
Tenia por a aquesta nova vida que s’obria davant d’ell, I si les hores li passaven lentes? Els dies se li farien infinits, cada any una eternitat.
Com seria la seva nova vida de jubilat? Potser de cop i volta li agafaria deix d’anar a veure com avancen les obres dels blocs de pisos del barri? No, segur que no. O si? Tindria mes temps lliure això segur, segur que la seva germana li exigiria que s’estigués mes estones amb la mare a la residencia. Tot i que de totes maneres no passaria gaire temps fins que algú l’hauria de cuidar a ell. No, no podia pensar aquelles coses, havia de canviar l’actitud, ser mes positiu, pensar que ara podria fer tot allò que li sempre havia volgut fer però no havia gosat, qualsevol cosa, un món d’infinites possibilitats.
Ja havia arribat a Urquinaona.
Obre les portes, tanca les portes, I ara que passa? Hi ha uns homes que estan bloquejant que es tanqui una de les portes. I ara per postres algú ha tibat l’anella de l’alarma. Havia de ser precisament avui.
Surt de la cabina i se’n va cap allà, veu que hi ha una dona asseguda que es dol del peu. Demana que algú li expliqui que ha passat.
Ells li expliquen que a la dona se li havia quedat encallat el peu al forat entre el vagó i l’andana. Finalment ella havia decidit d’abaixar-se la cremallera de les botes per poder desfer-se’n i d’aquesta manera havia pogut treure el peu.
Ara s’asseia al banc calçada només d’una bota.
La va mirar, era una dona de pell morena i cabell canós i tot i que la joventut ja li quedava lluny, encara conservava aquell deix d’innocència de joventut als ulls. Portava un vestit clar que li quedava vaporós a les cuixes.
Ja tens el cafè! Era ella que l’avisava des de de la cuina.
Aquell matí s’havia llevat pensant en com li havia canviat la vida des d’aquell últim dia de feina, com la seva vida s’havia omplert de llum des que es van trobar aquell últim dilluns de Maig. Aquell últim dia de feina.
Per on ella passava deixava anar un estel de llum càlida, vermella, vibrant . Li va recordar a aquell raig que tossut, volia travessar la tempesta dins d’aquell quarto d’espera fred.
El que no s’imaginava era que aquell raig de llum portava nom de dona, una dona que volia fer un foradet per poder travessar i clarejar amb el seu somrís la seva tempesta fosca de Maig.