Les sis en punt
Eren tres quarts de sis de la tarda i, com cada dia, jo ja estava esperant a la Mercè a l’estació de metro de Catalunya, on sempre ens reuníem a les sis en punt per veure’ns en secret. Jo, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, sortia del taller de metal·lúrgia i ella, filla d’un tinent general de la guàrdia civil, tornava de fer la compra per la família.
Als anys 40 era impensable que ella i jo poguéssim estar junts, però l’amor que sentíem era tan fort que fèiem l’impossible per veure’ns una estona cada dia. Quan ens vèiem a l’andana ens abraçàvem, xerràvem, ens explicàvem com havia anat el dia i ens tocàvem i acariciàvem la cara i les mans tot el que podíem abans no agaféssim el metro, cadascú en direcció contrària. Així ens anava bé, ningú no es fixava en nosaltres més del compte i passàvem desapercebuts.
Malauradament, jo sentia que volia més, necessitava passar més estona amb la Mercè i un dia com qualsevol altre li vaig proposar que fugissim, que m’acompanyés a casa, agaféssim el cotxe antic del meu pare i anéssim lluny, a França, on ningú no pogués trobar-nos. Ella es va agitar, es va posar molt nerviosa i va començar a dir que estava boig, que això no ho podíem fer, que ens atraparien! Va alçar massa la veu. Uns guàrdies es van acostar i la van reconèixer com la filla del seu cap i em van fer fora de males maneres dient que la deixés en pau. Vaig tornar cap a casa però amb la sensació que algú em seguia.
Els següents dies no vaig veure a la Mercè, o, millor dit, no vaig parlar amb ella. Anava a l’estació a l’hora de sempre i la veia com em mirava tímidament i seguia el camí cap a la seva andana. Un d’aquests dies en els que em sentia tan trist després que la meva estimada m’hagués ignorat, m’esperaven els meus veïns a la porta de casa. Em miraven amb els ulls plorosos, alguns amb el cap abaixat i altres amb les mans a la cara. Un d’ells em va comunicar que havia vingut la guàrdia civil i havien registrat casa meva i m’havien identificat com un traidor a la pàtria. Van parlar amb molts dels veïns, però aquests van mentir dient que havien escoltat que jo pretenia fugir per anar a viure a Lleida amb un familiar, però que anés amb compte perquè podien tornar en qualsevol moment. El dia següent em vaig plantar al metro de Catalunya a l’hora de sempre, per esperar a la Mercè i dir-li que m’havien atrapat, que siusplau fugís amb mi per poder estar junts. Mai vaig poder dir-li. Quan vaig baixar a l’estació, els dos guàrdies de l’última vegada em van veure i em van voler detenir. Jo vaig començar a córrer altra vegada cap amunt, esquivant a la gent i intentant despistar-los. Ells em perseguien i amenaçaven amb disparar. Jo, cada cop més histèric, em vaig entrebancar amb un home i vaig caure a terra. Ja gairebé tenia els guàrdies a sobre i escoltava com un d’ells carregava la pistola. El tret es va confondre amb les campanes de les sis en punt. Vaig obrir els ulls després d’haver-los tancat imaginant que res d’allò estava passant. El que em vaig trobar va ser la Mercè estirada al terra i dessagnant-se davant meu. Havia acudit a la nostra cita de sempre, puntual, per salvar-me la vida i donar-me una altra oportunitat. La meva reacció va ser sortir corrents mentre cridava de ràbia i frustració mentre les llàgrimes em brotaven dels ulls.
Mai oblidaré a la Mercè, la vida que he pogut tenir gràcies a ella i, sobretot, els bons moments junts viscuts al Metro de Barcelona.