Digue'm que m'estimes just el metro s'allunya
Just et deixo, ja t’enyoro, just et deixo, ja t’enyoro, just et deixo, ja t’enyoro .....
I així, successivament, una i altra vegada dins el meu cap, a l’igual que les rodes del vagó que a compassadament s’allunyen de la plaça de Sants i enfilen Badal.
Gaudeixo mirant-te, gaudeixo besant-te, però no em diguis que no soc ningú. Pateixo i somnio cada dia, sempre a la mateixa hora.
Maleïda cantarella, dia rere dia, a dos quarts de vull del mati , sempre la veia sempre marxava, i jo vinga somiar la. I fins quan, ...
Just acabava de començar la universitat, un llarg mes de setembre, i encara recuperant-me de les vacances estiuenques.
Però havia de fer alguna cosa, passaven els dies i setmanes, I vindria Nadal i les festes, i el més calent a l’aigüera (bé, excepte algú).
Decidit, un dia, canvio d’andana, allà on sempre la trobava a la llunyania, decidit a plantar cara i a acabar amb aquella obsessió. Ja no ho podia aguantar més.
Eren dos quarts, dos quarts i tres, res, el metro no arribava. Però si, ja ve, s’acosta amb el seu soroll habitual matiner, i com sempre l’andana omplint-se de gent disposta a entrar sense miraments a aquell vagó ja de per si força ple.
Para davant meu una de les portes del vagó central del metro, baixen un parell de persones, no més. I jo que miro i remiro per veure la meva estimada anònima, i no la veig. Què faig ? entro o no entro. Finalment el vagó tanca les portes sense mi, i comença a arrencar.
No sé que fer, ja començo a fer tard a la classe primera de dret romà, i em quedo amb cara de no saber res. Just marxa el comboi i de sobte, l’ensurt, la veig al bell mig de l’andana contrària -la meva-, ella havia tingut el mateix pensament, penso innocentment.
Emocionat, no dic res ni faig cap gest, i quan ja em decidia a dir-li qualsevol cosa, veig que el seu somriure se’n va cap a un noi espigat i corpulent, d‘un metro vuitanta cap amunt, i li besa de forma apassionada. Jo que veig la seqüència dels fets, no sé què fer, no sabia si plorar de ràbia o començar a maleir-me els ossos per lo gamarús que havia estat.
Mentre pensava què fer i com odiar me de la millor manera, ara si que arriba el següent metro, aquest si puntual. Ella entra amb la seva parella i no em dirigeix ni cap mirada o somriure que em pogués esperonar. Res de res. Jo com a un bon babau, intento acomiadar-me d’aquell somni, mentre penso quina excusa podré donar al professor pel meu inexcusable retard.