Un viatge al metro
Eleanor Stilton Livingstone, era una noia que sempre ha havia somiat durant molt de temps poder visitar la ciutat de Barcelona. És una arquitecta de professió i com a molta gent, es una persona enamorada de les grans obres de Gaudí. Es aquí que va aprofitar una de les ofertes de Vueling per poder viatjar cap a la ciutat comtal. Quan l'avió va aterrar a l´aeroport d´El Prat, el seu somni i il·lusió es va fer real.
Va arribar al metro i es va dirigir cap a l'andana. L'ambient que hi havia de la gent i la música d'un guitarrista ambulant que tocava en aquell moment li va generar un bon rotllo.
Mentre esperava a que vingués el tren, el terra va començar a tremolar lleugerament sota els seus peus i un vent estrany li va acariciar els seus cabells. Quan va aixecar la vista del terra, la il·luminació del metro havia canviat radicalment. Els anuncis moderns que estaven havien desaparegut i aquests mateixos cartells havien canviat i tenien un estil més vintage. La gent que caminava pels voltants, vestia d'una manera molt diferent que a la d´abans, portaven barrets i abrics llargs.
En aquell moment, va arribar el tren a l'andana amb una inscripció: "Gran Metro de Barcelona". Ella va pujar amb molta curiositat, i va escoltar la conversa d´alguns passatgers. Els passatgers explicaven que era un esdeveniment històric, ja que era 30 de desembre de 1924 i el primer tren del metro havia sortit de Lesseps direcció Plaça Catalunya.
Quan el tren es va parar, ella va baixar i el terra va tornar a tremolar i, en un parpelleig, es trobava en una altra època. Ara, el vagó havia canviat i la gent estava parlant molt preocupada. Era l’any 1939, en plena Guerra Civil. La població es protegia en els túnels per protegir-se dels bombardejos. Una dona gran que es trobava alla li va agafar de la mà i li va dir amb la veu tremolosa: "Ara estem segurs, el metro ens protegeix". Eleanor sentia el pes de la història en aquell moment en el metro, ja que servia tant per a la mobilitat com per a la supervivència.
Un nou sotrac i es trobava els anys 60. La ciutat creixia a nivells inimaginats, i amb ella la seva xarxa de transport. Homes i dones parlaven del progrés, la modernitat i el canvi.
Un altre terratrèmol i es trobava el 1992. El metro estava decorat amb motius dels JJOO, i la línia 2 s’havia ampliat per poder connectar amb Badalona i Santa Coloma. La ciutat bategava amb un entusiasme renovat. En aquest cas venien un grup de turistes i comentaven com gràcies el metro havia estat més fàcil poder-se desplaçar durant als Jocs Olímpics.
Finalment, va passar un últim viatge que li va portar a la Barcelona més actual. Estava veien la línia 9, que estava totalment automatitzada, era una de les més modernes d'Europa. En aquell moment ella es sentia orgullosa d´una ciutat que havia transformat el seu metro de tantes maneres.
Eleanor va tancar els ulls i, en obrir-los, es trobava de nou en el present i on es trobava a l´inici del seu viatge. El seu tren arribava i la gent passava al seu voltant com si res hagués passat. Va somriure. Potser que ningú hagues viscut aquella experiència maravellosa, però ella si. I ara, cada cop que que va pel metro, sent la presència de totes aquelles històries que han conformat el metro de Barcelona. Barcelona i el seu metro li han ofert un regal inesperat: un viatge a través del temps i de la seves història, submergint-se en la seva pròpia memòria subterrània.