DUES PARADES MÉS
Com cada matí des de fa seixanta anys, amb la mirada fixa a la pantalla, en Joaquim espera a l’andana de l’estació de Fontana l’arribada del comboi. Plantada al seu costat, una jove d’ulls grisos el reülla contínuament.
Ja dalt del vagó i mentre un xiulet metàl·lic avisa que el tren està a punt de reprendre la marxa, la noia amb un intens accent francès, de sobte, li pregunta:
—Pegdoni... vostè és en Joaquim Migó?
—Sí, soc jo —sorprès— I vostè, qui és?
—Soc la Juliette… la néta de Clara Seggas, i crec que això és seu —obrint la bossa de mà, d’on treu una vella caixa de fusta.
En veure-la, en Joaquim sent un buit a l’estómac. Li costa respirar. Malgrat tot, allarga la mà tremolosa i acaricia la tapa, on, a través d’un vel de llàgrimes, pot llegir: T’esperaré. Dues parades més.
*
La Clara i en Joaquim es van conèixer i enamorar al metro. Ella treballava com a administrativa al Gran Teatre del Liceu. Ell era venedor en una sastreria del carrer Aragó. Diàriament, coincidien al mateix cotxe quan agafaven el metro a Fontana. Ell fins a la parada de passeig de Gràcia. Ella, a la del Liceu.
Però cada dia a en Joaquim el trajecte se li feia més curt, fins que va decidir continuar dues parades més, fins on baixava la Clara. Quan arribaven a Liceu i ella deixava el vagó, ell se la quedava mirant fins que desapareixia entre la gent. Després, a correcuita, desfeia el camí per arribar a temps d’obrir la botiga.
L’11 d’agost de 1964, el dia del sant de la Clara, en Joaquim li va regalar una caixa de fusta amb aquelles paraules gravades a la tapa. Era el seu joc, el seu ritual: sempre allargarien el comiat. Dins la caixa: una foto d’ells dos davant del Teatre del Liceu; un sobre de sucre del Cafè de l’Òpera i dues entrades —aquell dia es van fer el primer petó— de quan van anar a veure El profesor Chiflado, al Comèdia.
—Clara, aquest serà el cofre dels nostres records. Així, sempre que vulguem, els podrem reviure.
—Sí, Joaquim, aquí dins seran immortals.
Però l’endemà, igual que els somnis es difuminen al despertar, la Clara no va aparèixer.
Ell, cada matí durant setmanes, mesos i anys, la va esperar a l’andana de Fontana. Després feia el trajecte fins a Liceu amb l’esperança de veure-la entre la gent. La Clara s’havia fos com es fonien a la boca els bolados que prenien els diumenges a la Granja Viader.
*
—Per què va marxar sense dir res?
La Juliette inspira.
—El meu besavi, el pare de la Clara, dirigent del clandestí PCE tenia una ordre de captura. Aquella mateixa nit, abans que anessin a detenir-lo, van passar la frontera d’amagat, sense avisar ningú, per exiliar-se a París.
—Va tornar mai?
La Juliette nega amb el cap.
—Com m’has trobat?
—A punt de morir, l’àvia em va cridar. Soles a l’habitació va fer que m’acostés, i a cau d’orella amb veu trencada va xiuxiuejar-me:
—Quan jo no hi sigui, busca’l...
—Com? A qui, àvia?
—Al meu gran amor. En Joaquim Miró. Busca’l al metro de Barcelona. Allà ens vam trobar. Allà ens vam perdre.
—Després amb gran esforç, va posar la mà sota el coixí i va treure una caixa de fusta —sospira—. Assenyalant-la va dir:
—Dintre dormen les nostres memòries...
Una veu de dona anuncia per la megafonia: Pròxima estació, passeig de Gràcia.
—Podem fer junts dues parades més? —pregunta la Juliette, agafant-li les mans.
Amb la caixa a la falda, en Joaquim somriu. Els records no havien mort, només esperaven. Com ell. Com aquell amor. Dues parades més.