5 de febrer de 1973
Era un dia com qualsevol altre. El cel estava núvol, però es podia observar com els raigs de sol intentaven escolar-se per escalfar els carrers de la ciutat. La plaça Joanic encara estava engalanat-se i s’escoltaven els pardals xiuxiuejar després de setmanes d'obres a la nova línia L4. Aquell matí semblava que tot anés com sempre, totes les petites coses seguien al seu lloc. Tanmateix, sota el balcó es desdibuixava l'entrada definitiva del metro que després de mesos comunicava la parada de Jaume I amb la nova parada de Joanic. La Carme just obria els ulls des del seu llit i els seus llençols de franela. Aquell matí semblava un dia qualsevol, però no ho era. Un petit neguit movia el seu cor. Era la curiositat que l'envaïa quan pensava en poder baixar a Barcelona amb aquella nova línia tant esperada. Ella encara no havia pujat mai al metro, sempre es desplaçava caminant i per distàncies llargues agafava el tramvia. Però aquell matí, podria pujar al metro que tant frisava per estrenar. Des del llit, va fer els seus estiraments matutins i de fons sonava la radio, la mateixa emissora de sempre. Ella es va asseure a la taula a esmorzar mentre el seu pare llegia el diari. Ella es prenia el cafè i no podia deixar de pensar en aquella noia que va veure pel balcó el dia anterior. A vegades, a la plaça Joanic muntaven una noria de fira. Aquell vespre, la Carme havia sortit a fer la seva última cigarreta al balcó, lluny de la mirada del seu pare, i allà estava aquella noia. Aparentment asseguda amb un amic, amb un somriure d’orella a orella, ingenu i pueril, amb els seus rínxols onejant al vent i els seus ulls blaus brillants. Allà estava ella, amb una mirada discreta i un moviment de mà, la saludava com si es coneguessin de tota la vida. La Carme no es podia treure del cap aquella imatge. Quan el seu pare va deixar el diari sobre la taula, d’un sobresalt la Carme va sortir del seu pensament i va començar a escoltar un bon rebombori al carrer. Sense poder sostenir la curiositat, va sortir al balcó a veure què passava. Allà davant del seu portal, del número 1 de l'avinguda general San Jurjo, s’estava generant una gran cua per entrar al metro. La gent anava molt engalanada, vestida de diumenge. Va mirar el rellotge de paret i eren dos quarts de nou. Ja anava tard. Ràpidament va anar a vestir-se a la seva habitació; feia dies que ja sabia que es posaria per aquest dia tant especial: la brusa blau cel, els pantalons de campana i el l’abric de pell que li havia regalat la seva tieta. Va sortir de casa i la cua que es va trobar arribava fins a dalt del carrer. Es va posar a la fila amb els nervis a flor de pell de l’emoció. Sobtadament, unes quantes persones van començar a cridar l’atenció a una noia que estava més endavant de la cua. La noia no trobava el seu moneder per pagar el bitllet de metro. La gent li feia broma, portaven molta estona esperant i no es feien creus que no anés preparada. Però la pobre noia allà estava, remenant i remenant a veure si trobava les pessetes. La Carme, va treure el cap per veure què passava i allà estava ella, la mateixa noia que va veure pujada a la noria el vespre anterior. Els mateixos cabells, els mateixos ulls, el mateix moviment de les mans.Com si una força superior hagués pres el control, la Carme va deixar el seu lloc de la fila i es va atenssar cap a ella i li va preguntar si necessitava ajuda. Quan la noia va alçar el cap, la va mirar als ulls li va dir: “Gràcies, feia temps que t’estava esperant.”