Emocions subterrànies
Com vols que renunciï a viatjar amb metro, si cada dia pot ser sorprenent? Sobretot, si ets una persona observadora que no s'emmiralla en la pantalla del seu mòbil i mira tot el que l’envolta. Hi ha una frase que faig servir sovint i que cada cop veig més a prop: “Algun dia tothom estarà mirant el seu telèfon i deixarem de veure’ns els uns als altres”.
De moment, jo continuo atenta al que passa, tot i que he notat que mirar-se s’ha convertit en quelcom incòmode. És com si, a manca de paisatge, calgués dissimular amb els continguts digitals, no fos cas que el del costat pensi que l’estàs observant o que no tens res millor a fer.
Gràcies a la meva tossuderia per no cedir a l’aïllament, fa uns dies gairebé caic del seient quan un adolescent va seure davant meu i em va fer retrocedir 40 anys de cop. El vaig mirar i estic segura que em vaig ruboritzar, perquè hi vaig reconèixer el seu pare amb tota claredat. Tant era així que em va semblar que no anava cap a la feina sinó camí de l’escola. Vaig voler preguntar-li si era el seu fill, però és que no calia. Poques vegades he vist una semblança tan extraordinària. Per trobar-hi alguna diferència, diria que el meu company tenia el cabell més clar i no feia servir correctors dentals. Per la resta, eren com dues gotes d’aigua.
Li dèiem la calculadora humana i era el millor esportista que havia vist mai. Tenia claríssim que fitxaria pel Barça o per algun equip de Primera Divisió, perquè tothom se’l rifava quan tocava fer grups a educació física. L’admirava tant que el seu va ser el primer nom que em va venir al cap quan la mestra de primer d’EGB em va preguntar de sobte si m’agradava cap noi (havia de ser un nen, perquè en aquella època era impensable que a una nena li agradés una altra nena o que a un nen li agradés un altre nen, per increïble que sembli).
I doncs, com no m’havia de ruboritzar en tornar a veure’l, malgrat que no fos ell! Vaig baixar del vagó a Catalunya y el vaig deixar enrere amb nostàlgia. La molèstia als genolls en aixecar-me del seient em va recordar que fa molt que vaig acabar l’EGB, però va ser màgic sentir-me com a una viatgera en el temps un dilluns al matí i rejovenir per tornar a ser aquella nena a qui li agradava un nen i ningú més ho sabia.
Per sort, allò de mantenir els amors en secret va desaparèixer amb l’edat (si algú dubta de les coses bones que té fer-se gran és que encara no ha bufat prou espelmes). I aquesta reflexió em du a un altre instant sublim que he viscut al metro. Dissabte a la nit. Quatre amics que travessen els passadissos d’Urquinaona i que han de separar-se a la confluència de la línia vermella per agafar camins diferents. No podia esperar ni un dia més. Havia de ser aquella nit. Així que el vaig estirar del braç cap a mi per dir-li que m’agradava. No vaig veure la reacció dels altres dos, però segur que va ser molt divertida. Només sé que uns dies després em va trucar per veure’ns i que ja han passat 26 anys.
Confesso que aquell dia, i només aquell dia, m’hauria agradat que totes les persones del vagó s’haguessin posat a mirar el seu mòbil per desaparèixer, perquè no vaig deixar de tremolar en tot el trajecte de tornada a casa. Però no era possible, perquè aleshores era normal observar, mirar-se i compartir, o sentir música i llegir. El que hauria fet jo mateixa si hagués tingut un llibre a la mà, tot i que no m’hagués assabentat gaire de la història. Jo ja en tenia la meva, d’història, una que avançava estació rere estació com solcant les vies.