La festa del centenari
Ha estat dubtant una bona estona a la pastisseria. Al final, potser per la cara garratibada de la dependenta inexperta i també per algun esbufec poc dissimulat d’algun client, es decideix pel de nata.
—M’hi podràs posar les espelmes? Un u, un zero i un altre zero, si us plau.
A veure si aquella xifra entra a les orelles del personal i entre tots s’adonen que el que ell està fent aquell matí no és cresta de gall, sinó èpic i irrepetible. Que la seva iaia és centenària!
Amb el dolç ben embolicat entre les mans s’endinsa a la boca de metro. Ja al vagó fantasieja amb la felicitat que sentirà la dona quan tingui aquella menja al davant. És llaminera de mena i està segur que no es conformà només amb un tall, per molt que sigui generós i que ella hagi de vigilar amb el sucre. Què carai, que un dia és un dia! Que no n’ha passat prou, d’estretors, al llarg de la seva vida? Quan li toqui anar al metge de segur que ja es prepararà un bon discurs perquè no li canti les quaranta i s’apiadi d’ella.
Que llarga que se la sabia, quan volia! El seu net no se’n cansaria mai, de les seves històries. De les de nena, amb les taronges i la rajola de xocolata que trobava al balcó la nit de Reis com a regals. De les de noia, amb les dues trenes llarguíssimes que es feia per anar a ballar amb les amigues i que li ressaltaven el rostre pigat i els ulls ametllats i de color atzabeja i que feien córrer tothom. De les d’adulta, amb les classes que rebia per aprendre a llegir —l’escola, quan tocava, amb prou feines la va trepitjar— i que li van servir, un grapat d’any més enllà, per treure’s el carnet de conduir i no dependre de l’un i de l’altre. De les de velleta, com s’anomenava a si mateixa amb sornegueria, amb les fotos que col·leccionava i que classificava, un dia sí i l’altre també, a la tauleta de fusta de roure de la recepció del geriàtric on residia per no oblidar-se dels instants viscuts i per comparar si la pell en tenia els mateixos records.
Una veu greu li anuncia el nom de la propera parada. Ha arribat a la seva destinació. En aixecar-se ha de fer-se un espai generós entre els passatgers que han anat entrant si vol que el pastís arribi intacte. Com si calgués protegir la tebior que només tenen les coses quan neixen.
Quan posa els peus al carrer es nota una mica desorientat. Tot i així entra al centre. El reben un ram de roses ufanoses, un rellotge de paret que toca el punt de les dotze i un parell de dones amb ulls de sorpresa. Que ha fet res malament? Que no és bona hora? Que potser el metge els ha trucat per advertir-los que ni de broma deixin que la seva resident, la més gran que tenen, es passi amb la nata?
De seguida s’adona que la tauleta de fusta de roure de la recepció no té l’escampall de fotos habitual. Només l’abriga un pensament de tapet fet de ganxet, i la cadira que hi fa joc també està buida.
Aquest és el primer any sense ella i encara no se’n sap avenir. Ara feia temps que no hi venia, per aquí, perquè de fet no tenia cap mena de sentit visitar una absència, però avui, qui sap ben bé per què, tenia l’esperança de trobar-se-la.
Tot i així desembolica el pastís, el deixa al damunt de la taula, encén les espelmes i les bufa. L’aroma que li arriba de cop no és ni la del fum, ni la de les flors, ni la de la substància espessa i blanquinosa. És la del rastre de l’abraçada immensa que li acaba de dedicar la seva iaia. Ell somriu i pensa que tant de bo que allà on viu ara li estiguin preparant una festa a l’altura del seu centenari.