Urgell 88
Feia dies que insisties, així que no m'ha tocat cap altra opció que obeir les teves ordres.
Agafo la vermella i baixo a Urgell. Em venen records creuant d'una banda a l'altra la Gran Via de les Corts Catalanes. Sempre al teu costat, xerrant sense complexos, solucionant conflictes internacionals i desentranyant els misteris de la nostra existència. Com Kierkegaard, però menys turmentats i amb molts menys calés.
Quan arribo al teu edifici, trec les claus i intento esbrinar quina és la correcta per obrir aquesta immensa porta negra amb vitralls. Localitzo la teva bústia i agafo les cartes que t'esperen mortes de fàstic des de fa dies en aquesta càlida tarda d'agost. Em trobo allà, badant, observant tot amb una curiositat innata. Els detalls ornamentals del sostre són dignes de lluir al MNAC. De sobte, noto la presència del porter de l'edifici, que em mira de lluny i ben parat. Porta una bata blava molt ben planxada, per cert. Ja no en queden d'aquests (almenys al meu barri).
Hora de marxar. En sortir al carrer, un veí m'aguanta la porta. Un cordial "adeu" m'alcança des del replà.
Em pregunto que és de la teva vida per aquí. Una cafeteria, un banc, una floristeria ¿Et deuen conèixer pel teu nom?
Enyoro aquests carrers. Podria acostumar-me a aquest barri. Amb tu seria fàcil.
Una onada de tristesa m'envaeix mentre baixo les escales de la boca del metro. Un projecte de vida difós que ha quedat en una amistat senzilla, serena, sense trasbalsos. El metro marxa progressivament de l'estació i em pregunto si el dia que quedem per donar-te la correspondència seré capaç de lliurar aquestes paraules escrites en un sobre blanc.