L'últim viatge
Aquell vespre, el vagó del metro de l'estació del Poblenou anava prou ple per aconseguir un seient, i prou. Vaig sospirar en asseure'm, deixant fluir el cansament de tot el dia.
—Tantes persones i tan pocs seients… —vaig murmurar mentre buscava els auriculars.
—El primer cop que vaig agafar el metro, amb prou feines hi havia dos vagons, i els seients eren tan estrets que anaves enganxat al del costat —va dir algú a la meva dreta.
Em vaig girar per mirar el meu interlocutor. Era un senyor de pell increïblement blanca i molt entrat en anys. I quan dic molt entrat en anys, vull dir que els solcs que formaven les seves arrugues semblaven ajuntar-se fins a dibuixar el mapa de les línies del metro. Però el que més cridava l’atenció era el seu vestit de jaqué negre, amb llacet, barret i un bastó de fusta bona.
Es va acostar una mica més a mi, aixecant la mà i abaixant la veu perquè ningú més el sentís, i de cop vaig notar una olor de mig camí entre agre i naftalina que em va llevar la gana de cop.
—Si no fos per aquest —va assenyalar l’home de l'altre costat—, amb prou feines ens tocaríem.
Va emfatitzar aquesta última frase donant-me uns suaus cops de colze i va somriure, deixant al descobert unes dents completament podrides.
De cua d’ull, vaig veure com observava tot al seu voltant amb gran interès i fascinació… fins que es va apropar un grup de nois que reien i cridaven mentre sentien música des d’algun dels seus mòbils. Aleshores, va arrufar les celles i va colpejar amb força el terra amb el seu gruixut bastó. Va ser en aquell moment quan em vaig adonar que no comptava amb goma a la base, sinó amb una mena de cobertura metàl·lica semblant a l’or, tot i que era clar que no ho era. Vaja, segur que no.
Un d’ells es va girar i, com era d’esperar, la resta va esclafir a riure.
—No us fa vergonya anar molestant la resta de passatgers?
Es van mirar entre ells fent-se ganyotes de burla.
—Us hauria de caure la cara de…—Li vaig tocar el braç i vaig negar amb el cap.
—No servirà de res.
—No era així en els meus temps.
—En els meus tampoc —vaig somriure—, i fa molt menys.
Les seves espatlles es van relaxar.
—Fa quant temps que no viatja en metro? Va a algun lloc especial? —li vaig preguntar mentre guardava els auriculars, que ni tan sols havia arribat a posar-me.
—Ai, el meu jove amic… Feia tant de temps que no pujava al metro que gairebé ni ho recordo. —Va llençar una última mirada furibunda als nois que baixaven a Urquinaona—. Només volia gaudir-ne una darrera vegada.
—Aleshores, vostè no viu per aquí?
L’espurna dels seus ulls, encara que enterbolits, es va tenyir de nostàlgia.
—No. Fa molt de temps que no. Solia fer aquest recorregut amb la meva dona. A ella li encantava anar d’un extrem a l’altre, era una gran observadora. —Va fer una petita pausa, semblava assaborir el record—. Li encantava saber què es portava i què no, per decidir quina roba donar i quina comprar. —Va riure, encara que hauria jurat que sonava buit dins el seu pit.
El metro va anunciar Alfons X i el senyor es va aixecar de cop.
—Bé, aquí baixo jo. Ja tinc prou informació per compartir-la amb la Teresa.
—Com?
Un cop més, em va somriure, però aquesta vegada es va guardar per a ell aquelles dents nauseabundes. Va fer una lleugera inclinació de cap, tocant-se el barret, i va baixar, deixant-me amb mil preguntes a la punta de la llengua.
Les portes es van tancar darrere seu i em vaig aixecar de cop. Allà ja no hi era. I tampoc hi era quan el metro va començar a avançar de nou.