El trajecte
El metro mai no s’atura per sempre. Els seus viatgers tampoc.
Pujo en una estació que no recordo, com si hagués començat el viatge sense ser-ne conscient. Els seients es reparteixen en un mosaic de vides inconnexes: la dona que xiuxiueja per telèfon, el noi que es recolza contra la porta amb els seus auriculars i la mirada perduda, el nen que observa el món amb la meravella intacta de qui encara ho descobreix tot per primera vegada.
Cada parada és un instant de vida. Aquí, algú que es retroba amb una abraçada apressada. Allà, algú que surt corrents per no arribar tard. I en algun racó, una mirada buida d’algú que sembla no tenir destí.
No trio el ritme del viatge, només segueixo el moviment del tren. M’aturo quan ell s’atura, avanço quan ell avança. M’acompanya el seu grinyol metàl·lic, el balanceig hipnòtic del trajecte.
De tant en tant, el metro s’omple de llum i penso que ja hi soc, que aquesta és la meva parada. Que és aquí on he de baixar. Però les portes es tanquen i el viatge continua.
Potser encara no és el moment.
Potser encara em queda una parada més.