Potser demà
Cada matí la veig. 8:18, línia vermella, segon vagó. Sempre el segon vagó. Sempre ella, la noia del llibre, els auriculars i els cabells llargs i un xic esborrifats.
L’he observada prou per saber com es mossega lleument el llavi quan troba un passatge interessant. Com frunzeix les celles quan una frase la sorprèn. Com fa lliscar els dits sobre la pàgina abans de passar-la, com si volgués retenir-ne la textura abans de deixar-la enrere.
Avui em dic, com cada dia, que potser li parlaré. Potser un comentari sobre el llibre que està llegint? Però si m’equivoco i no és el que jo penso? Potser una excusa absurda, qualsevol cosa per cridar la seva atenció. Però no. Avui no. No sabria què dir.
Aleshores, passa. Ella aixeca la mirada, just un segon abans que el metro s’aturi, i els nostres ulls es troben. No tinc temps de reaccionar, no sé si és casualitat o si realment ha estat conscient d’aquell instant.
El metro s’atura i ella baixa. Jo em quedo, amb el cor accelerat, amb la sensació d’haver estat a punt de fer alguna cosa diferent que no he fet.
Potser demà.
Potser.