Una xarxa metropolitana de records
Un dia més, m’aixecava, em preparava i m’encaminava a la feina. Cada matí, plena de joia, caminava pels carrers de Barcelona, gaudint de l'acollidor barri de la Sagrera i enfilant-me fins a la transitada Diagonal.
Aquell dia, a poc recorregut em va caure una gota. No havia agafat el paraigua i vaig decidir entrar a la boca de metro més propera, la línia blava de la Sagrera. Tot i ser una entusiasta de les llargues passejades, gaudia d’una T-usual. I malgrat ser consumidora habitual del transport públic, em feia mandra iniciar el meu dia endinsant-me sota terra. En un dia de cel amenaçador, el destí m'oferia cues, empentes i claustrofòbia.
Vaig dirigir-me cap a la caloreta de l’estació de metro, la qual en aquell dia de fred era força reconfortant. A mesura que baixava les escales el xiuxiueig de les gotes de pluja contra l’asfalt era més intens i els clàxons dels cotxes començaven el concert típic d’un dia de pluja forta. Em vaig sentir afortunada de no dependre del cotxe i de disposar d’un servei en el qual pots acudir un dia com aquell. Aquelles efímeres percepcions van modificar la meva forma d’encarar el matí, inclús van dibuixar un somriure tímid als meus llavis només de pensar que estava evitant les adversitats d’aquell dia.
Un xivarri s’acostava flagrant de la boca del metro que acabava de donar-me aixopluc. Una onada de gent corria campi qui pugui escales a baix fugint de la pluja, que ja queia sense descans. Vaig afanyar-me per treure el bitllet abans que l'onada m'atrapés, però en minuts vaig quedar envoltada entre la multitud provinent d’un transbord i la que corria xopa darrere meu. A fora s’intuïa una gran tempesta, més gent apareixia xopa, i la forta pluja, ara acompanyada de trons, encara es podia sentir. Una gran varietat de perfums s'entremesclaven en una olor gens agradable, i les queixes per no poder accedir a l’andana anaven en alça. De sobte, una flaire càlida va transportar-me uns minuts enrere, quan la sensació d'alleugeriment acaparava els meus sentits. Vaig reanalitzar la situació aparentment angoixant. El que veia ara era una solució a la tempesta per a una gran quantitat de persones. Persones que, sotmeses a la gran i ràpida activitat diària de la ciutat l’únic que podíem sentir en aquell precís moment era impotència i angoixa per no arribar a temps a la feina.
En un tancar i obrir d'ulls em vaig calmar, desitjava convertir aquella espera en un descans renovador i no en l'angoixa irresoluble. Em fixava en cada persona, amb una història, un trajecte i un destí únics. Totes unides en aquell instant a l’estació de la Sagrera. Aquell esdeveniment havia fet que m'adonés de la quantitat de persones que cada dia trepitjava aquell emplaçament. Cada matí, l'estació els donava la primera empenta del dia, i les acollia al vespre davant l’esgotament de tota una jornada laboral, soltant-les de la mà a prop de casa seva. Per a mi era l’estació dels caps de setmana, a la qual accedia molts dissabtes per gaudir d’un dia pel centre o prendre unes copes i poder tornar a casa còmodament. Guardava records entranyables a molts llocs de Barcelona, que es podien unir com una immensa xarxa a aquella estació. Entotsolada en aquests dolços pensaments vaig haver de tornar a la realitat, ja era el meu torn per pujar al metro!
Al final, no havia sigut tan mala experiència emprendre un nou dia entre aquelles parets, imaginant les tantes històries que guarden i recordant les meves pròpies que s’entrellacen com les vies del tren.