Per via lenta
Al principi tot era molt senzill. Vaig arribar a l’andana sense adonar-me'n, però allà m’esperaven, entre l'afluència, els pares i la meva àvia. "De pressa! Que el perdem!" cridaven de fons... El vagó em va semblar gegant, colorit, sorprenent… tot ho escodrinyava amb la vista entelada d'il·lusió i innocència. De fons, una veu parlava, però jo, només em concentrava a jugar i riure. Pel camí, el meu pare va canviar de direcció i va marxar a una altra parada. Em van explicar que era una d’aquelles parades sense horaris, d’aquells vagons sense destí i dels que tan sols ressona l’eco...
Però la vida segueix i, passat un temps, de la mà de la meva mare vam canviar les estacions de Colòmbia per les barcelonines. Aquella veu continuava parlant però ara en català. Amb la perspectiva de l’edat, els vagons ja no em semblaven de colors vius i, cada vegada més, observava les diferents entrades, sortides i canvis de línies… Ja no em quedava al costat de la mare, però sempre seguia la seva estela. “Vinga, aparteu-vos!” Amb la rebel·lia de l'adolescència, em concentrava a evitar que el tumult se'm mengés i intentava treure el cap per escollir el meu camí. Semblava que ja podia tota sola, però davant qualsevol problema, alteració en la línia o inclòs en els trajectes nocturns, l’andana sempre era segura per què la mare era allà.
Un dia, aquella veu de fons va agafar sentit. Sense mapes i agafant embranzida, vaig canviar de direcció sense avisar ningú. “Corre, corre, que tanca!!” Ara els vagons estaven plens de gent desconeguda i les empentes m'importaven ben poc. A ritme de sardana vaig aconseguir fer amics i, a vegades per intuïció o per bogeria, m'enganxava a diferents travessies. Durant aquesta època, l’àvia va marxar cap a una d’aquelles parades sense horaris, a un vagó sense destí i del que només, al meu cap, ressona l’eco...
Però el metro mai s’atura i en un dels meus trajectes, sortosament, vaig conèixer a un noi d’ulls foscos i mirada intensa. Totes les converses de fons, les fortes llums i el bullici es va aplacar quan em vaig trobar davant d’aquella anatomia... Des de llavors, s’ha convertit en el meu acompanyant preferit. I ja no em lamento dels metros perduts, les línies tallades o les parades en reconstrucció…
Sembla mentida que després de tants anys, a vegades em senti fora de via, sense un destí clar... Però pot ser té tot el sentit: l’important és avançar per via lenta, agafat d'una mà amiga i gaudir del viatge.