Blanc i negre, estació corall
La trobava a faltar.
Deambulava pels carrers de Barcelona desorientat i amb la mirada perduda, com qui busca allò que sap que ha perdut. Caminava a poc a poc, procurant no perdre mai l’oportunitat de recuperar aquella olor tan peculiar que feia al tornar a casa; aferrant-se al record nostàlgic d’aquells dies complicats però feliços. Quan l’aroma s’esvaïa, ell s’hi quedava, esperant un retorn que mai arribava. El moment era efímer; ell, etern.
Intentant defugir de les seves penes, s’evadia en el passat, però això el consumia tan ràpid com el paper de fumar que cremava en aquells llavis color corall que anhelava tan bon punt obria els ulls. El corall sempre havia estat el seu color preferit des que l’havia coneguda, com si aquella boca guardés les paraules perdudes que tant necessitava escoltar. Ara no hi havia paraules, ni corall, ni color. La seva vida es diluïa en blanc i negre, com tinta en aigua, esvaint qualsevol rastre del matís que ella havia deixat.
Feia temps que sabia que hauria d’afrontar aquella por que el perseguia, però mai no s’hi veia preparat. Aquella data era complicada, però finalment havia reunit el coratge. Baixava lentament les escales tal com ho havia fet cinquanta anys enrere. El mateix lloc, el mateix dia, el mateix trajecte. Va aconseguir el bitllet amb l’ajut d’un jove que rondava per allà. Estava disposat a entrar quan, de sobte, les cames se li van encallar i el cos el va trair, arrelant-lo al terra com si la maquinària mateixa l’hagués paralitzat.
—Senyor, està bé? —va sentir al seu darrere.
Va recuperar el control de les seves extremitats i va creuar l’entrada de la parada de Rocafort. Mirava el rellotge impacient. 40 segons, 30, 20, 15... entrant. Quan es van obrir les portes, una allau de gent el va arrossegar com una marea imparable. Passada la gentada, va entrar al vagó.Ell mirava al seu voltant, buscant una mirada de complicitat, un somriure com el de la Mercè. Però semblava que viatgés sol. La multitud no hi era allà: cadascú tenia la seva cabina invisible. Ulls perduts, tristos, apagats, no per l'absència de colors, sinó pel cansament del seu excés. Havia entrat al metro disposat a recuperar el record agredolç del dia que la seva vida havia canviat, el dia que el blau cel de la mirada de la Mercè va il·luminar uns ulls tan tristos com els seus. Aquell amor li havia donat vida, però ara, malgrat haver fet les paus amb el passat, sentia com una nova tristesa li esgarrapava l'ànima.Observava els joves empresonats en les seves pròpies cabines, reclosos en pantalles i pensaments, atrapats en la rutina i les pors invisibles que els lligaven. Temia que, com ell, deixessin escapar les oportunitats, que la vida, igual que aquell vehicle, continués endavant mentre ells quedaven enrere, atrapats en una realitat paral·lela.
Quan era a punt de baixar a Hostafrancs, va voler llançar una última ullada, amb el cor pesant. A l’altre extrem del vagó, una noia d’uns vint-i-tres anys llegia. En acabar la pàgina, va aixecar la mirada: ulls blaus, llavis color corall, rínxols color carbó. Una mirada d’esperança. I, per primera vegada en molt de temps, ell va somriure.
El metro, com la vida, passa ràpid. No et perdis l’oportunitat de crear noves històries en els teus trajectes per estar immers en el teu propi vagó. Històries que t’acompanyen, no només al teu destí, sinó també al llarg de la teva vida.