Avançar
El sol feia dies que es desentenia de donar llum als carrers de Barcelona d’aquell mes de Novembre. La Nora enfilava les escales que donen accés a l’estació de Bogatell entre llàgrimes després d’haver acomiadat el seu amic Mirko, el pianista croat amb qui havia creat una sincera i molt especial relació d’amistat als passadissos de l’enllaç de les línies 4 i 5 de Verdaguer. El funeral havia estat dur, només hi havia acudit ella i un company més del TMB.
Capficada en els seus pensaments, va decidir tornar a casa mentre escoltava una Playlist que, amb molta dedicació i estima, el Mirko li havia preparat unes setmanes abans. Fent el transbord de la línia groga i la línia blava, allà on tant s’havia aturat a escoltar les versions de Ludovico Einaudi que el seu amic reproduïa gairebé a la perfecció, va aturar-se sobtadament en trobar a un home amb un aspecte certament deixat que jeia sobre l’espai reservat pels Músics al Metro, on durant els darrers tres anys s’instal·lava en horari diürn el Mirko. Fruit del dol i de l'ofensa que va sentir en aquell moment cap a la figura del pianista balcànic, la seva ràbia va sortir a relluir:
– Qui és vostè? I què hi fot aquí!? – va dir, amb cert to agressiu.
Immediatament, una cara innocent i molt poc hidratada, va mostrar-se amb un dels dos ulls mig tancat:
– Perdoni, on soc? “Por qué me està chillando”? – replicava el desconegut cap a la direcció de la Nora, mostrant certa desconnexió cap al món real mentre tractava d’incorporar-se.
– No sé qui és però si on és, i l’espai que està ocupant pertany a un difunt, doncs podria mostrar una mica més de respecte cap a ell. Que no veu les roses que hi ha al costat del rètol? – la Nora no rebaixava els fums.
– Ostres, no “era consciente”. M’hauré quedat “dormido”, ahir no vaig descansar gaire bé. El meu nom és Rodolfo, i sóc cantautor... bé, “versioneo” a alguns cantautors. Tinc poques cançons “de cosecha propia”. “Me sabe mal” lo del teu amic – ara semblava que el desconegut, de nom Rodolfo, tornava a si mateix.
L' operària del metro, un cop escoltades les disculpes del músic, va observar que sota el cúmul de trastos que duia el Rodolfo, s’intuïa la silueta d’una guitarra acústica. Però la justificació no li va semblar suficient:
– Vaja, com es respecta a dia d’avui la memòria dels que ens han deixat. No fa ni 48 hores que el maleït càncer va emportar-se al Mirko i ja tenim substitut...
– Ho sento “nuevamente”, senyoreta. L’únic que puc dir-li és que porto més de 2 anys “con la solicitud” de ocupar la primera “plaza vacante” que hi hagués més a prop de l' Estació de Sants – així es va justificar el cantautor.
– I em sembla fantàstic, si aquí el problema no és vostè, sinó el maleït sistema en el qual vivim. Ja no respectem res! –
En aquell precís instant, el Rodolfo, recolzant la guitarra sobre els seus malucs, va recitar el següent:
– “Tú no puedes volver atrás, porque la vida ya te empuja como un aullido interminable...” –
– Interminable... – va repetir la Nora, amb els ulls plorosos i mirant fixament al Rodolfo, que va acabar la cançó i va afegir:
– “Siento de verdad su pérdida, señorita.” Desgraciadament ningú es “reemplazable” però a partir d’ara em tindrà aquí quan ho necessiti, com va fer “su amigo cuando yo todavía no estaba”. –
– Gràcies i perdona’m Rodolfo, el meu nom és Nora. I ha entonat molt bé el poema d’un poeta català com és el José. Fins aviat. – I així, la Nora, va decidir seguir el camí que la conduïa a mirar endavant.