Tot per un seient
Entrava al metro a Sta Coloma i , distreta, pensava en la compra d’un regal. Hi havia un tren parat i vaig córrer per pujar-hi. Però aquell dia no sabia el que m'esperava. Que corria per caure embolicada en una estratègia de tortura.
No quedava cap seient lliure. Vaig demanar a una noia que deixés els seients reservats i hi ho va fer amb un somriure. Però no vaig observar l'expressió de l’amiga, asseguda al meu costat.
Em va escrutar poc a poc .Estirada i solemne va declarar ,pronunciant mot a mot : ¡Ya sé por qué no me levanto ! Jo estava expectant. Què deia ? Va començar un discurs de frases enfilades i arguments repetits. Sí, ja la veig...va dir lentament. Està molt malalta .Té un peu a la tomba. Vella acabada ! com tots els vells. No m'aixeco perquè per un vell no val la pena. Haurien d'estar tots morts ! per què els volem? T'equivoques, vaig dir intentant frenar-la i reconduir un diàleg faltat de valors. Però no hi va haver diàleg. Era un monòleg abassegador i repetitiu contra la gent gran. Sense poder intervindre i embolicada en la seva estratègia. Ara cridava mes,amb l’índex a compàs de les seves sentències ,satisfeta de l'expectació generada. L’amiga intervenia, assentint amb el cap. Naturalment l'únic argument era « vull el teu seient!».Si no tallava les bestieses que m'etzibava gratis, caldria resistir. Quan baixarien? Xiuxiuejaven entre si, però vaig entendre a la Sagrera per anar a Badal. I només estàvem a Trinitat! aixecar-me i baixar? ni pensar-hi .Calia resistir la brètol i mostrar que no m'afectava ni preocupava. Res de mirar-la d’ a prop o mostrar interès. Era xantatge i prou. Vaig clavar els ulls en la cara avergonyida dels de davant meu, un gosset xiroi o el curiós vestuari de l'amiga : embolicada en un abric negre molt ample, sense botons. Anava de camuflatge? per a què volia un abric tan sobrat i obert al gener? fantasiejava si era una roba-mòbils i els amagava a l’abric. La meva agressora atreia les mirades amb el seu cabell roig i la faldilla en blaus i blancs. Podrien ser un tàndem organitzat ? la de negre robava mentre l’altre els xerrava i distreia.
Ara feia uns crits enormes. Jo tenia mal de cap. Mai he rebut una violència gratuïta tanta estona. En un moment donat vaig inserir un: sí...tú eres perfecta, ¡tan joven ! ella no captà la ironia i es sentí satisfeta. Potser el seu l’orgull em seria útil. Al final les meves estratègies van tenir èxit . A Sant Andreu va callar i a la Sagrera van deixar el vagó , elles i carro . Quina en portaven de cap? robar a un súper ? al metro ?Tenia el carret un fons per amagar coses? Estava furiosa i imaginava supòsits així.
En baixar vaig anar directa al cap d'estació .Va explicar que tot es gravava, inclús dins del metro. Només calia presentar una denúncia ! Jo estava encantada ; no tenia cap prova, sense viatgers ni testimonis. Vaig denunciar. Cal castigar aquella individua : parar-li els peus, que reflexioni i es provoqui un canvi d'actitud ! enviar-la ,ben vigilada,a una residència d’avis .Donar-los de menjar ,canviar-los els bolquers i distreure’ls. Però la resposta del Comissari em deixà gelada: això es una demanda civil, senyora. Només acceptem les penals. Va ser agredida ? Jo creia que sí, per odi contra la gent gran. Però ell ho va negar. Ara estic en un bucle: si no denuncio no accedeixo a les gravacions i sense proves no puc seguir. Acabaran detingudes per furt ? La frustració es molt bona educadora. Posa les coses al seu lloc. I tot per un seient!