Melodia del silenci
Una tarda de primavera, en una estació del centre de Barcelona, el sotragueig del metro i l’eco dels passos accelerats van ser testimonis de com dos estranys van creuar mirades per primera vegada. Ell, dret, il·luminat per les tènues llums, esperava el seu metro; ella, a l’altra andana, sense cap preocupació, llegia.
Els dies anaven passant, i cada tarda, els seus ulls es trobaven. Era una mirada fugaç, efímera. Un breu moment que feia que les persones al seu voltant s’aturessin. I amb aquelles mil·lèsimes de segon, els joves sentien que eren transportats a un món completament diferent.
Ell moltes vegades anava acompanyat dels seus amics, i les seves rialles ressonaven fins a ella. Omplien l’aclaparador túnel amb el riure de la joventut que desapareix al llarg dels anys i que només podien gaudir aquells que percebien la vida com els joves.
Ella sempre estava acompanyada de la mateixa amiga. Parlaven de llibres, pel·lícules i de les notícies i les xafarderies més recents. Les seves converses passaven totalment desapercebudes entre els xiuxiuejos de la gent, però, de tant en tant, se’ls escapaven fortes rialles, guanyant-se la mirada de la gent al seu voltant.
Els dies es van convertir en setmanes, i les setmanes en mesos. Mai cap dels dos va arribar a dir-se res, però ell sabia que ella sempre llegia al tercer banc; que sempre que esperava la seva amiga es distreia jugant amb una goma de cabells que mai no utilitzava; i que mai no deixava que li toquessin amb els dits els vidres de les ulleres. Tanmateix, ella va memoritzar com sempre que pujava al metro es posava els cascos per escoltar música; que preferia escoltar que parlar quan estava en grup; i que no tolerava que el despentinessin.
Tots dos sempre trobaven el moment exacte per mirar més enllà de la seva via i topar amb l’altra. Amb el pas dels dies, van aprendre a comunicar-se només amb silenci. Un silenci que era molt més que simple complicitat. Mai van parlar entre ells, però tots dos notaven un agradable formigueig que feia que somriguessin cada vegada que els seus ulls es trobaven.
Però una tarda d’hivern, a les mateixes andanes, a la mateixa hora, els seus ulls es van tornar a unir. En aquell moment, un càlid silenci els va envoltar i els va aïllar del món. Ell sabia què sentia. Ella també. És més, tots dos ho sabien des de feia molt. Quan van arribar els seus respectius metros i les portes es van obrir davant d’ells, cap dels dos va pujar-hi. Quan van poder tornar-se a veure cara a cara, un somriure va néixer en els seus llavis.
Des de llavors, ja no eren simples desconeguts. Tot i que mai no havien escoltat la veu de l’altre i ni tan sols sabien els seus noms, un vincle molt més fort els unia.
L’endemà, ell tornaria al metro per admirar-la mentre llegia esperant a la seva amiga. L’endemà, ella tornaria al metro per escoltar-lo riure amb els seus amics. L’endemà, tots dos tornarien a creuar mirades efímeres. Però potser, i només potser, un dels dos trobaria el coratge necessari per anar a l’altra via i començar una conversa.
Però fins aleshores, el seu silenci era una melodia que espera amb candeletes que les veus dels dos joves comencin a cantar la seva història.