Al peu de la lletra
El metro avança lentament per la seva ruta, amb els vagons plens de persones immerses en el seu propi món. Entre elles, la Laia, que aprofita el trajecte per llegir. El llibre que té entre les mans la té completament captivada.
Al seu costat, un home d’uns trenta anys lluita per no mirar. Primer, només de reüll. Després, amb una curiositat cada cop més evident. Coneix aquell llibre. De fet, és un dels seus preferits. I la Laia està just en un dels moments més emocionants.
Ella s’adona de la mirada discreta i somriu.
—L’has llegit?
L’home s’enrojola lleument, sorprès per la pregunta.
—Sí… és increïble. Estàs en un dels millors capítols.
—Ho sembla! No puc parar de llegir… però ara tinc curiositat. Què en penses del final?
L’home riu.
—No et faré cap espòiler, però t’asseguro que no te l’esperes.
La Laia alça una cella, divertida.
—Això vol dir que és bo… o decebedor?
—Depèn de com t’ho miris. Jo vaig haver de rellegir-lo dues vegades per assimilar-lo.
Durant la resta del trajecte, parlen del llibre, d’altres històries que els han atrapat, de com és difícil trobar una bona novel·la que et deixi sense alè. Quan la veu automàtica anuncia la seva parada, la Laia es queda un moment pensativa abans de parlar.
—Em recomanes algun altre llibre?
L’home somriu i treu un bolígraf de la butxaca. Escriu un títol en un tros de paper i li allarga.
—Aquest t’agradarà. I si el llegeixes, una altra vegada que ens trobem al metro, en parlem.
Les portes s’obren i ell baixa abans que ella pugui contestar. La Laia es queda mirant el paper entre els dits, amb un somriure. Potser començarà aquell llibre abans del que pensava.