Bitllet al passat
—Pròxima parada, Aragón.
Obro els ulls de sobte.
Aragón? Quina parada és aquesta?!
M’he passat d’estació. I arribo tard. I tinc son.
Miro a banda i banda, no hi ha ningú més al vagó.
M’aixeco just quan el tren arriba a l’estació. L’han decorada amb cartells de fa cent anys per celebrar la inauguració del metro, quan Passeig de Gràcia es deia Aragón. Veig passar els colors dels Norit, Gallina Blanca o Santa Eulalia cada cop més lents fins que el tren s’atura.
Pico amb insistència perquè la porta s’obri. Faig tard, faig tard…
A l’andana em creuo amb un home vestit amb jaqueta, pantaló i barret que llegeix el diari i em saluda amb un discret cop de cap.
Més enllà, un capellà amb sotana desembolica un mantecado sense fer soroll, i una parella s’acomiada amb un breu petó. Ell duu una boina, espardenyes i una maleta de cuir marró amb sivelles ben tancades. Ella porta una còfia, i el davantal de puntes li surt per sota l’abric. Té els ulls negres, els mateixos cabells ondulats que jo, la mateixa alçada, i una manera de moure’s que em resulta estranyament familiar.
De sobte, es recull un floc de cabells darrere l’orella amb un gest tímid. Sense pensar, la moc la mà cap a l’orella. I només llavors m’adono que ho faig exactament igual. Per un instant em sembla veure’m a mi mateixa com si fos el reflex d’un mirall gastat pel temps.
Una última abraçada abans que tanquin les portes. Ella es posa la mà a la cara i es posa a plorar. El metro arrenca amb la cara del jove mirant pel vidre i la meva mirada clavada en aquells ulls verds.
Em giro, però la noia ja no hi és. Ni l’home del barret, ni el capellà. Ningú.
Pujo les escales de dues en dues sense deixar de pensar en el que acabo de veure. Continuo perduda en aquells ulls verds.
El soroll dels cotxes em torna a la realitat. Corre, amb una mica de sort encara arribes.
Al vespre torno a baixar al metro, però abans passo per la finestreta.
—A quines hores feu la representació aquella de l’època antiga?
—Representació? Aquí no se’n fa cap. Es van retirar els decorats fa una setmana…
Baixo a l’andana. És tard i no hi ha ni una ànima, però en un racó descobreixo la maleta de cuir amb les sivelles. Encara duu una etiqueta de cartró penjant. M’hi acosto. Tremolo lleument. A dins hi ha una fotografia antiga, una d’aquelles de paper sèpia, una mica esquinçada per la vora amb una parella que somriu. Ella em torna a mirar. Soc jo. O m’ho sembla.
Per un moment, l’andana fa olor de naftalina i flors seques. El llum parpelleja.
Li dono la volta a la fotografia. Amb una cal·ligrafia polida al revers hi ha escrit :
“Per a tu, que tornaràs.”