El metrovers
Només queden unes hores. Unes hores i s’haurà acabat aquesta tortura. Podré tornar a casa. Posar la calefacció, encendre la tele i acariciar la Sticks és tot el que vull. Qui haurà estat cuidant la Sticks aquests dies? Mare meva, a saber si encara funciona. Bé, ara m’he de concentrar en un sol objectiu: convertir el 30 de desembre del 1924 en un dia històric.
Us estareu preguntant com he arribat fins aquí. És una llarga història, tan llarga que dura segles i tot. Tot va començar un dia qualsevol, quan em dirigia a la universitat en metro. Vaig veure un anunci d’un sorteig per provar un dels metros que travessaran el planeta. Hi ha diverses ciutats que ja estan interconnectades pel món subterrani, com ara Hong Kong, Londres o Tòquio. Barcelona havia de ser la següent. Vaig caure en la trampa i vaig parlar amb la IA publicitària. Em va fer firmar un contracte de participació i l’endemà, sorprenentment, em van trucar perquè fes la prova.
Tot plegat era una mica estrany, però les 300 monedes internacionals que em pagaven per avançat em van convèncer. Mira que vaig ser ingenu. Em van donar una jaqueta amb el logotip de l’empresa. Vaig seure a la butaca que hi havia a la sala de màquines, des d’on podia rebre comunicacions dels que portaven a terme la prova.
El metro va engegar. Podia notar l’alta velocitat al cos, però m’hi vaig acostumar ràpidament. Un minut més tard, vaig deixar de sentir ningú. Ja m’havien dit que perdria la comunicació durant dotze segons perquè havia de passar per una cavitat subterrània molt gran. Però passats els dotze segons, vaig perdre el sentit. No sé què va passar. Només sé que em vaig despertar dins d’un tren en marxa que es dirigia a Barcelona.
Estava molt desubicat, però quan el tren va frenar, vaig veure un rètol que deia: “Estació de Sants”. Molts dels passatgers portaven una mena de boina i corbata. No volia creure el que veia. Vaig recordar que un centre d’investigació científic especialitzat en física quàntica de Hong Kong estava estudiant les grans cavitats subterrànies, perquè havien desenvolupat la hipòtesi que servirien per viatjar en el temps. Jo n’era la prova, la confirmació, però com es podia demostrar en l’actualitat si em trobava 200 anys enrere?
Vaig seure en un banc per enraonar una estona i vaig arribar a la conclusió que no em podien haver enviat al passat per deixar-m’hi per sempre. Vaig trobar a la butxaca unes quantes pessetes que em servirien per menjar i dormir en algun lloc durant tres o quatre dies. Mentre estava absort en aquests pensaments, un nen va passar cridant les notícies del dia: “¡Vayan el martes a la inauguración del metro!”
I així és com he arribat fins aquí. Avui és la inauguració del metro de Barcelona, que anirà de la parada de Lesseps fins a Plaça Catalunya. Entro a la sala de conducció del darrere amb discreció i sec a la butaca. Toco un botó on posa: “encendre comunicacions”. Just a l’instant que arranca el metro, sento unes veus. Ploro. Una d’elles diu, amb to sarcàstic: “Hauries d’haver llegit la lletra petita abans de firmar.” Llavors, arriben els dotze segons sense comunicacions.
Em desperto al terra d’un metro en marxa. Un munt de gent em mira amb deixadesa. D’altres simplement estan enganxats a les pantalles dels seus mòbils. Baixo a la parada d’Universitat i veig una pantalla on posa: “Fes història amb el Metro” i una altra amb un missatge que em glaça la sang: “Celebra els 100 anys del Metro”.