TOTA UNA VIDA
L'Aleix va pujar al metro amb una calma inusual. Era un trajecte que havia fet mil vegades, però aquell dia se sentia diferent. Es va asseure al costat de la finestra, observant com les andanes passaven com un miratge. La gent pujava i baixava, però ell es mantenia immòbil, com si aquell vagó fos el seu últim refugi.
Cada estació era un record. A Universitat, es va veure a ell mateix, jove, amb llibres sota el braç i els ulls brillants d'il·lusió.
—Què vols fer quan acabis la carrera, Aleix? —va preguntar-li un amic, recolzant-se a la barra del metro.
—Encara no ho sé. Potser escriure. Viatjar. Viure.
L'amic va riure.
—Això sona a pel·lícula. Tant de bo ho aconsegueixis.
A Arc de Triomf, el reflex de la finestra li va mostrar un altre moment; ell i la Laura, la dona que havia estimat, abraçats en un banc de l’andana, compartint somnis de futur.
—I si marxem d’aquí? —va dir ella, amb un somriure entremaliat.
—On vols anar?
—No ho sé. A qualsevol lloc on el temps s'aturi una mica.
—Si hi vas tu, jo t'hi segueixo.
A cada parada, el passat se li presentava amb una nitidesa cruel. A Glòries, va reviure el dia que va rebre aquella trucada:
—Aleix, seu —li havia dit la seva mare amb la veu trencada.
—Què passa?
Ella va fer una pausa abans de respondre.
—El pare ja no hi és.
El seu pare havia mort. Va recordar el vertigen d’aquell viatge de tornada, el silenci espès d’aquell instant mentre la seva vida canviava per sempre.
En passar per Clot, es va veure amb el seu fill petit, ensenyant-li a llegir els noms de les parades, sentint la calidesa de la seva mà petita a la seva.
—Quina ve ara, papa?
—Mira bé el cartell. Llegeix-ho.
—C-L-O-T. Clot!
—Molt bé, campió!
Però aquell dia, el metro no semblava voler aturar-se. Va passar per Navas, per La Sagrera, per Torras i Bages, sense que les portes s’obrissin. I seguia avançant. Els passatgers havien desaparegut, deixant-lo sol en aquell trajecte que semblava estirar-se més enllà del temps.
L’Aleix va mirar al seu voltant, confús. No hi havia ningú. El vagó estava en silenci, excepte pel lleu murmuri de les rodes contra els rails. El metro avançava cap a una destinació que ell no reconeixia. Va intentar aixecar-se, però una estranya pesadesa el va mantenir enganxat al seient. Es va recolzar contra el vidre, deixant que el balanceig del vagó el bressolés. Va girar el cap cap a la finestra. La següent estació es va acostar, però el metro no va frenar. Les llums de l’andana van passar com un llampec. Una inquietud freda li va recórrer l’esquena. El viatge seguia, però ara ja no el duia a cap lloc conegut.
Va tancar els ulls un instant, incrèdul, però en obrir-los, tot havia canviat. Ja no era a dins del vagó, ara es trobava assegut en un banc de ferro a l’andana d’una estació desconeguda. El rellotge de la paret no marcava cap hora, i no hi havia cap mapa, cap indicador de destinació. Només ell i un mutisme absolut.
Es va aixecar i llavors va notar una presència al seu costat. Una mà càlida es va posar sobre la seva. Va girar el cap i va veure-la; la Laura, amb el mateix somriure entremaliat d’aquella nit a l’andana d’Arc de Triomf.
—Encara vols marxar d’aquí? —va preguntar ella.
L’Aleix va sentir com la inquietud s’esvaïa. Va respirar profundament i va respondre amb un somriure suau:
—Si hi vas tu, jo t’hi segueixo.
I el pròxim metro va arribar, obrint les portes cap a una nova destinació.