No m’agrada anar amb metro, mai hi passa res…
Pujo a Zona Universitària a l’L3, com cada dia, per anar a la feina. Altre cop dins dels túnels foscos, on no puc veure el cel ni els arbres ni la gent passejant pel carrer.
Miro els seients del davant, són els reservats, i s’hi ha assegut una senyora que va molt mudada, amb un vestit negre i un collaret daurat. Agafa molt fort la seva bossa, també negra.
Fins al cap de dues parades no es comença a emplenar el vagó. Avui hi puja una noia que du una bufanda vermella i un violí elèctric. No n’havia vist mai cap d’elèctric. Té una forma molt elegant.
Al meu costat s’hi ha assegut un noi jove que va mirant el mòbil, sembla que s'envia missatges amb algú. Drets al davant meu hi van una parella que s’agafen de la mà mentre parlen en veu baixa.
La noia del violí posa un altaveu a terra i comença a tocar una cançó. És una cançó famosa, d’una cantant de pop internacional. Però ella l’ha versionada, la toca en acústic i una mica més lenta. Em recorda la sèrie de balls d’època que estic mirant cada vespre. La dona asseguda al seient del davant sembla que somriu, i el noi de la parella que va dreta comença a moure el peu al ritme de la música.
De sobte, la noia de la parella du un vestit d’època, és blau pastel i està decorat amb brodats de flors verdes, roses i blanques. El noi, que ara du un vestit de frac negre, li agafa la mà des de sota i li posa l’altra mà a la cintura, i arrenquen a ballar. Em sembla que és un vals.
Un senyor que seia uns seients més enllà porta un conjunt amb americana de setí de color marró. S’atura davant la dona del vestit negre, que ara és de color groc pàl·lid i porta guants de ganxet prim blancs. “Em concedirà un ball?” li diu, i a la dona se li eixampla el somriure i s’aixeca del seient.
Jo porto un vestit verd clar, que té les mànigues curtes i una mica bufades. Ens mirem amb una noia que es recolza a la porta del davant. M’aixeco i ens acostem. Les dues ens hem entès. Ens unim al ball.
En una de les voltes de la coreografia, m’hi fixo i d’un costat surten volant tot de papallones blaves i taronges, que s’enlairen i volen cap al cel. Fa un dia magnífic i brilla el sol. A una de les papallones fins i tot li brillen les ales quan un raig de sol l’il·lumina.
Seguint les papallones amb la mirada, acabo mirant cap a l’altre cantó, on un parell de persones estan entrant, al seu costat hi caminen lentament dos elefants. La música s’ha intensificat, i un grup de gent comença a aplaudir mentre els elefants els hi passen pel costat.
Una dona crida, diu que ven roba i que està molt bé de preu. Un avió una mica estrafolari aterra al seu costat, és un avió petit però sense ales, i en baixen dues persones que li volen comprar la roba. Els crida l’atenció la de color vermell. Però ells duen uns una granota de treball de color platejat iridescent, plenes de tubs petits i cables.
Al meu costat, ara hi veig unes sis sequoies, que sembla que es moguin al ritme de la música, i les fulles se’ls il·luminen d’un color verd intens.
“Pròxima estació, Passeig de Gràcia”. Les portes del metro s’obren, m’aixeco i baixo. Només em queda una passejada de deu minuts i ja seré a la feina.