El camí a la Barceloneta
Era un calorós dia de juliol marcat per un cel blau lluminós que deixava ben definit el traç de la línia de l’horitzó. Al voltant del migdia, el metro era ple de vida, apoderat per la vitalitat i la força de l’inici d’un nou dia d’estiu. Jo, tota emocionada pel que m’esperava del dia, vaig mirar al meu voltant i vaig veure al meu germà, que feia broma amb la seva filla, la Bruna, que reia a cor què vols. La petita, que lluïa els seus cabells arrissats recollits en dues trenes, vestia un peto rosat, una samarreta blanca i un barret de palla, que la feien semblar una autèntica princesa d’estiu. Per l’aventura del dia, no podien faltar-li ben premuts a les mans, la seva galleda i el rasclet de colors, per iniciar una bona exploració a la vora del mar.
Des del seu seient, observava amb aquella lluminositat especial que tenen aquells que saben il·lusionar-se, sorprendre’s i somiar-ho tot, els anuncis amb els colors més vius i llampants de les estacions que anàvem passant. A cada arrancada d’estació, ella s’agafava al seu pare amb una rialla que feia somriure tots els viatgers al seu voltant.
El meu germà, amb el seu coneixement habitual, va començar a compartir algunes curiositats sobre les estacions que travessàvem: “Sabies que el transbord de Passeig de Gràcia és el més llarg de tota la xarxa de metro de Barcelona? Mesura 256 metres!”
A la següent parada, Urquinaona, va dir: "Saps que aquesta és l'única estació que conserva l'entrada original del metro modernista? Només en queda aquesta!” I la meva neboda la veia que se’l mirava amb il·lusió escoltant totes les històries. Entre arrancades i aturades, va començar a fer més preguntes sobre les altres estacions. "Per què li diem metro i no tren? I quina és l'estació més antiga? Vull saber-ho tot!"- va dir estirant de la camisa del seu pare. Ell, content de veure el seu interès creixent, va respondre amb aire de misteri, ja que just aquell dia coincidia amb la celebració de l’aniversari del centenari del metro: “En el viatge de tornada de la platja, et revelaré la resposta!’”
De sobte el metro es va aturar; havíem arribat a la Barceloneta.
En sortir, la Bruna va mirar amb il·lusió el món que s’obria davant seu. El meu germà va abraçar-la, tot pujant-la a les seves espatlles i li i va dir: “Recorda, Bruna, cada viatge és una oportunitat per aprendre i descobrir.”