L'ASSASSI DE LES VIES
En una petita ciutat envellida pel temps, un misteri aterridor va començar. Les vies del tren, abans plenes de vida, es van convertir en l’escenari d’uns crims horribles. La por es va estendre, i un nom es xiuxiuejava entre les ombres.
Víctor, un home de cinquanta anys, alt i prim, amb ulls enfonsats i una mirada carregada de records foscos, era el protagonista d’aquesta història. Criat en la violència i el menyspreu, havia après a passar desapercebut. De nit, vagava pels carrers, observant la vida dels altres amb una barreja d’odi i enveja. Fins que una nit, al costat de les vies, alguna cosa dins seu es va trencar.
El primer crim va ser gairebé accidental. Un viatger li va demanar foc per a un cigarret, i Víctor va veure l’oportunitat. El va atacar sense pietat i va deixar el cos penjat d’un pont amb un somriure grotesc gravat a la cara. La ciutat va quedar commocionada.
Però no en va tenir prou. Cada víctima era un missatge. Una noia jove tornant de festa va aparèixer estesa a les vies, com si acollís la mort. Un vell indigent va ser trobat en un vagó abandonat, els ulls plens de terror. Els crims es multiplicaven, i cada escena era inquietantment simètrica.
La detectiu Clara Roig, una dona decidida, va ser assignada al cas. Per a ella, no era només feina; era personal. Anys enrere, el seu germà petit havia desaparegut prop de les vies. Cada nou crim li recordava aquella pèrdua.
Amb paciència, Clara va trobar un patró: les víctimes representaven parts del passat de Víctor. L’humiliador, la indiferent, l’oblidat. Amb cada mort, ell reescrivia la seva història, imposant la seva venjança al món.
Després de setmanes investigant, Clara va trobar la pista clau. Les càmeres captaven una figura recurrent: un home solitari, sempre observant. En analitzar el seu passat, va descobrir el rastre de violència que l’havia marcat.
Va decidir atrapar-lo. Vestida senzillament, va caminar sola per les vies de nit, esperant-lo. I Víctor hi va caure. Va notar la seva presència, l’alè fred al clatell. Quan es va girar, va veure els seus ulls buits i la mà alçada, a punt d’atacar.
Però Clara estava preparada. Va prémer el gallet.
El tret va ressonar en la nit. Víctor va caure, amb una expressió de sorpresa. Amb la seva última alenada, va somriure.
—Ja és massa tard… —va murmurar.
Clara, confosa, va mirar al seu voltant. A prop de les vies, unes siluetes es movien en la foscor. Cossos penjats, figures macabres col·locades amb precisió. Dotzenes d’ulls sense vida la miraven, atrapats en el malson de Víctor.
Un calfred la va recórrer. Havia matat l’assassí, però la seva obra encara era allà. La ciutat mai tornaria a ser la mateixa. I ella tampoc.
L’eco del tret es va perdre en la nit, però les ombres de les vies no van desaparèixer.