El tren del temps
En Miquel és advocat i avui s’ha llevat cinc minuts més tard del que tenia previst. Amb pressa, surt corrents de casa per no perdre el metro de les 8 del matí. Quan arriba a l’andana, veu com el tren marxa i un crit de frustració escapa dels seus llavis. Ha perdut el tren.
—Quina mala sort… -murmura. Haurà d’esperar cinc minuts més fins al següent.
Però, de sobte, una llum apareix a través del túnel. Un altre tren arriba. “Que ràpid”, pensa, i es prepara per pujar-hi abans que les portes es tanquin. Ho aconsegueix i es deixa caure al primer seient lliure. Quan el tren arrenca, treu el diari de la bossa, disposat a llegir.
A l’interior del vagó, l’ambient és estrany. La gent el mira més de l’habitual, però no hi dona importància. Se submergeix en les pàgines fins que l’altaveu sona:
— Pròxima estació…Passeig de Gràcia.
En Miquel alça els ulls sorprès. “Passeig de Gràcia? Però si havia de baixar a Diagonal!”. Es queda parat, s’ha confós d’estació. Quan es disposa a sortir, la confusió creix. La gent al seu voltant vesteix diferent: Les dones porten vestits llargs amb cintures ajustades i els homes barrets i vestits de tall clàssic. L’ambient després una alegria inusual.
Desconcertat, mira al seu voltant intentant trobar una explicació. Finalment, baixa la vista al diari que porta a la mà i el cor se li accelera quan llegeix la data: “30 de desembre de 1924”. Es paralitza. “Com pot ser? Per què estic al dia de la inauguració del metro de Barcelona?”. El desconcert l’envaeix. Torna a seure, intentant assimilar el que passa, quan de sobte, un trontoll sacseja el tren i aquest s’atura bruscament.
—Pròxima estació…Diagonal.
En Miquel obre els ulls de cop, som si es despertés d’un somni. El tren s’ha aturat, mira al voltant i veu que es troba al metro modern, envoltat de gent vestida de manera habitual. Tot sembla normal. Agitat, s’aixeca disposat a sortir de l’estació pensant sobre el que havia passat, alguna cosa es queda dins seu.
A mesura que camina cap a la sortida, una sensació estranya l’acompanya. “Com és possible que hagi somiat tot això de manera tan real?” Potser ha estat el cansament o simplement el misteri d’un viatge que no ha sabut entendre. Però durant tot el dia, un pensament li ronda pel cap: “Quants somnis ha vist el metro al llarg d’aquests cent anys?”.
Des de llavors, cada cop que agafa el metro, es pregunta si el subterrani de la ciutat guarda no només els viatgers de cada dia, sinó també fantasies, records i somnis de tots aquells que, com ell, es deixen portar pel seu moviment, tancant els ulls una estona en l’aventura d’un dia qualsevol.