Sense verb
Una albada més: passos rítmics convalescents de son cap a l’esvoranc de vells enigmes, d’històries conegudes, de misteris inversemblantment reals... un flux constant de presències a la recerca d’un destí. La benvinguda, una escalinata cap a un món subterrani, testimoni silent d'ànimes transitòries. En un primer nivell, metall i plàstic, xiulets, aguts i curts, estrèpits, secs i curts: tot plegat, una sorollosa oda desafinada al ritual diari de valors artificials i de convivència natural. Cops exempts de violència, fregaments exempts de cap sensualitat, gestos de cortesia i de rudesa, de bonhomia i de confrontació, tolerants i insolidaris... una coreografia desacordada al ritual, també, de valors artificials i de convivència natural.
Pantalles lluminoses, panells indicadors d’infinits i variats camins, com la vida mateixa, batecs esperançats a la trobada amb el cuc inert ple de vida, amb la certesa de la seva propera arribada o, potser, frustrats de la seva sobtada i traïdora fugida. Corredisses i presses, assossec i pausa, barreja d’interessos contraposats. Soledats compartides de solituds còmplices. I, més avall, per fi, l'andana, un espai d'espera i reflexió, d’inhibició i alienació, plena de futurs, plena de murmuris callats, de mirades furtives, a voltes malaltisses, paranoiques i obsessives, a un rellotge trist i odiós, de sospirs inhaladors d’aire espès i humit, humà, com des del principi dels temps.
Amb el seu compte enrere pesarós, el temps, allà a dalt, en cadascun dels seus instants, company amarg de la multitud, sovint poc solidari i gens generós. Cada persona, una història d’inici o final, un capítol més d’un guió vital de futur incert. L'espera, un moment compartit, una dansa de paciència i anticipació, fins l’avís del rellotge, ara amic fidel, de l’arribada dels dos grans ulls blancs i resplendents, dos sols entre la foscor, junt a la lleu tremolor de remor poderosa, renaixement recurrent, un cop i un altre, del negre i polsós túnel.
En el darrer passatge, comunió de viatgers, intercanvi de papers, transvasament arrenglerat d’ànimes bessones en una frontera imaginària, amb camins inversos, però de finalitats idèntiques, al capdavall, cèl·lules d’un mateix cos, inici d’una nova etapa del seu viatge subterrani.
I tot això, sense verb… Bé, sí, gairebé. De fons, una veu metàl·lica, enllaunada, lluny del sentiment de la munió, recordatori repetitiu d’avisos i consignes.