18è Concurs de
Relats Curts de TMB

Escric un dolor.

Aquí asseguda mentre miro aquestes rajoles grises tan lletges. La vista queda fixada en la petjada d’un xiclet mal arrencat. Els ulls se’m volen tancar perquè estan cansats d’estar oberts.

Avui m’he despertat a les tres. No m’he tornat a adormir. Tot pensant. Tot somiant. I procuro estar animosa, deixant anar la pell que em recobreix, canviant-la per la del dia de feina.

Noto el cop de vent que precedeix l’entrada del cuc. La gent s’abraona encara més. He de recollir les cames, que estirades estaven tan bé. Algú em toca el peu, un altre me’l trepitja. Aixeco la mirada. Res.

No espero cap disculpa, només un somrís comprensiu, que m’acaroni aquesta pena meva, que em comença pel cop al peu. Només un punt on agafar-me. Només un moment de consol.

Milers de moviments de manera sincronitzada. Altres milers no sincronitzats. Jo estic quieta. Tot passa fugaçment, tots es mouen a càmera lenta. Jo estic quieta. Sento xiulets a dins meu, se’m taponen les oïdes. El cap em roda.

M’intento concentrar en el xiclet aixafat. On era? Deu estar sota aquella vamba blanca amb ratlles negres. I mitjons vermells amb flors grogues. I texans envellits. I suadora de marca. I una mirada fixa en la pantalla.

Una suor freda em mulla la cara. Em miro les mans. Les frego una amb l’altra. Suades. Mullades. El cuc diu adeu. Tres vegades. No entenc per què alguns ho diuen cinc o més cops.

La gent s’ha esfumat. No tota, però. El grup del que m’ha foradat el peu està al final de la línia negra. Criden. Beuen. Salten. Miren de manera grollera les noies. Fa feredat passar al seu costat. Jo ja no m’hi atreviria.

Sembla que em trobo millor. La mirada va on li mano, malgrat que no veu res. En aquest llimb que habito, la mirada sempre es retorça cap endins i divaga paral·lela i difusa entre pensaments sense sentit.

Aquí, asseguda sota aquesta volta dobla, corba i bruta, continuo el camí que m’ha de dur fora. On l’angoixa de no saber em porti al meu destí. On l’andana només sigui un lloc de pas més. El peu em fa mal. Ja és hora de sortir.