Només tres parades
El metro mai no m’ha agradat. I en certes hores l’evito. De vegades prefereixo caminar cinquanta minuts que no pas haver de transitar sota terra. Però quan surto de casa plou. I arribo tard a la cita. Quan plou en aquesta ciutat tot es col·lapsa. Barcelona és clima mediterrani, sol i bon temps. Quan no és així embogim i agafem taxis com si no hi hagués un demà. N’agafem tants, que llavors no en queden per als que anem tard.
No obro el paraigua. Total, només són dos carrers que haig de creuar per arribar a la parada de Verdaguer. És un moment, penso. I baixo les escales del metro xopa com un ànec, maleint la capacitat que tinc per autoenganyar-me. De seguida se m’eriça tota la pell pel corrent d’aire i la fortor de goma cremada. Pico la targeta, baixo les escales i compto segon a segon els 2 minuts 16 segons que falten fins el següent tren. Així, concentrada, aconsegueixo aïllar-me del meu voltant. Arriba el metro fent un so estrident, és molt desagradable. Em tapo les orelles. Penso que escoltar música m’ajudarà. Em poso la mà a la butxaca, merda, m’he deixat els auriculars. Són només tres parades, va. El metro ple de gom a gom, mentre penso si hi pujo o espero el següent, gent anònima decideix per mi i m’empeny a dins del comboi. El terra està moll, brut. Moltes mans agafades als pals de subjecció. Molts alès respirant al meu voltant. La musiqueta d’algun mem i una riallada dels adolescents del fons. Una senyora venent mocadors (des de quan això passa a Barcelona?). L’anunci que vigilem les nostres pertinences. Propera parada: Joanic. Els xiulets d’obertura de portes. Empentes. Mirades. ¿Bajas? I em sorprenc dient que sí i sortint a batzegades fins al banc de l’andana. Respiro. La cara em bull. Les mans em suen. Tanco els ulls i respiro a poc a poc. Una noia se m’acosta i em diu si em trobo bé. Obro els ulls. T’ajudo a sortir? Gràcies. Em dona la mà i m’acompanya al carrer. La pluja s’ha calmat però amenaça de tornar a caure en qualsevol moment. Em diu si vull prendre alguna cosa. Li dic que no, que haig d’anar a l’Hospital de Sant Pau. Quina merda els hospitals, diu. I allà, per fi, donant-li una mà a una desconeguda, em poso a plorar. I torna a ploure.