Sent el metro
"No-lloc". Asseguda dins d'un comboi del metro, em passa pel cap el concepte que va emprar fa anys l’antropòleg francès Marc Auge per definir els indrets de trànsit, espais d'intercanvi on l'ésser humà perd la personalitat i es dilueix en l’anonimat. El suburbà en seria un clar exemple. Hi conviu el viatge físic i el mental. Un lloc de ningú, una sala d’espera figurada que sempre m’ha funcionat com un termòmetre per mesurar les emocions.
Les he sentides gairebé totes. L’angoixa i la confusió abans d’agafar l’últim comboi després d’un llarg dia a la universitat o a la feina, en ple combat entre la meva identitat i allò que s’esperava de mi. L’excitació del primer amor acomiadant-me amb un petó al vestíbul de la meva estació de vida. La joia dels últims riures davant l’accés després d’una nit de festa. La tristesa per perdre un tren que et recorda com, una vegada més, fas tard. La incertesa davant una incidència que no avisa. La por de no encertar la parada correcta. La valentia d’escollir-ne alguna que no formava part del recorregut planificat. La il·lusió de descobrir noves línies de diferents tonalitats.
És fàcil fer balanç del teu estat anímic al metro. Quan la curiositat guanya la pantalla i rius amb els comentaris dels altres o, fins i tot, ets tu qui inicies conversa amb la senyora que se t’asseu al costat, tot va bé. Si se't neguen els ulls de llàgrimes amb vídeos i titulars sensacionalistes atrapada en els algoritmes del mòbil, podries estar millor. Si no tens esma ni per a una cosa ni per a l’altra, només et queda mirar de reüll perquè no es noti massa la teva incapacitat de gaudi.
“100 anys de metro, sent el metro”, escolto ara per megafonia. I és ben bé això. Les artèries del metro evolucionen de la mateixa manera que ho fan els batecs dels seves persones usuàries. Potser el metro és més aviat un “lloc-tot”, un espai que ens acull, on la vida hi passa en totes les seves formes. Un lloc de tots, perquè tothom se’l fa seu. Entre tots el construïm en un trànsit emocional que ens esborra i també ens defineix. Cada viatge és un reflex de nosaltres mateixos.
Les portes es tanquen amb aquell sospir metàl·lic que conec de memòria. Miro el meu reflex a la finestra i, per un instant, no em reconec. Potser és perquè, en aquest espai on tothom passa però ningú es queda, jo, com el plànol del metro, en els darrers anys, també m’he anat redibuixant. El metro avança. I jo amb ell.