Eclipsi
Tot va començar fa dues setmanes. Com era habitual, jo tornava en metro de la uni. Una de les persones que en baixaven a Clot era un rodamón que acostumava a veure pel metro demanant almoina. Aquell dia arrossegava una maleta del Súper 3 que no havia vist mai. Estava molt bruta i anava lligada amb una corda. En un principi no hi vaig donar importància. Fins aquella mateixa tarda.
Navegant per les xarxes socials, em va cridar l'atenció que molts usuaris parlessin d'una persona amb caire sospitós que s'havia deixat veure per la línia 2 del metro de Barcelona. El que em va cridar l'atenció és que la persona que descrivien duia una maleta en mal estat.
Vaig començar a donar-hi voltes i a rumiar si la persona que estaven descrivint podria ser el rodamon amb qui havia topat al metro. I si era un assassí i feia servir la maleta per transportar els cossos de les seves víctimes? Algun sentiment dins meu em va fer pensar, per improbable que sonés d'entrada, que aquell cas em podria catapultar al món de la novel·la negra per la porta gran. Volia investigar el cas pel meu compte i relatalar-lo en format crònica. Finalment, després de reflexionar-hi, vaig decidir no involucrar-m'hi activament però, si tornava a topar amb el misteriós rodamon, hi posaria una atenció especial.
Vaig haver d'esperar una setmana sencera amb els seus set dies per tornar a veure el coi de rodamón; aquest cop sense la maleta, com era habitual. El vaig observar amb atenció, però no li vaig detectar cap conducta fora del normal. Aquella vegada, però, no va baixar a Clot, igual com havia fet l'última vegada que l'havia vist. No va ser fins a la parada de Verneda que aquest home misteriós no va baixar del vagó. Em va semblar curiós perquè gairebé mai ningú no puja ni baixa en aquesta estació. La meva curiositat inicial, que havia mutat ja gairebé en una obsessió, em va empènyer a baixar del vagó darrere d'ell. Uns instants més tard que el tren abandonés la parada, ens vam quedar sols a l'andana. No em va fer la impressió que hagués advertit la meva presència. Com si res, va baixar a les vies i va desaparèixer pel túnel per on havia vingut el tren que ens havia dut fins on érem.
Era tal l’adrenalina que sentia en aquells moments que ni em vaig plantejar no seguir-lo. Pocs metres després d’abandonar l’estació, vaig veure com entrava per una porta que estava molt ben amagada. M’hi vaig plantar al davant, vaig respirar fons i hi vaig entrar.
Després de sortir de l’estat de shock en què es trobava, el meu cap va començar a processar allò que veia. Hi havia una tenda de campanya, un llum de càmping, la maleïda maleta del Súper 3 i un cos a terra envoltat per un bassal fosc. M’hi vaig apropar i vaig reconèixer el cos del rodamón, que havia rebut un cop contundent al cap, causant-li, pel que semblava a primera vista, la mort. Devia haver caigut a la trampa de l’assassí?
Vaig sentir passes darrere meu. Em vaig girar i, en veure aquella figura, el meu cos es va quedar paralitzat. El que els meus ulls veien s' as semblava perillosament a mi, o més aviat a una versió de mi absolutament demacrada, com si el retrat de Dorian Gray hagués sortit del marc. Amb un somriure espantós a la cara, em va instar a mirar les meves mans. Em va sorprendre una resplendor carmesí, mentre que una forta olor metàl·lica em va negar la respiració. Vaig anar corrent a obrir la maleta, però sols hi vaig trobar menjar envasat i flassades brutes. I de sobte vaig comprendre que mai no hi havia hagut cap assassí.